Música

Crítica

música

Vestigis d’una revolució

Entre els cinquantenaris que, aquests mesos, no haurien de passar desapercebuts (la Primavera de Praga i el Maig francès; L’Estaca i Què volen aquesta gent?; Beggar’s Banquet i el White Album) hi ha el del Festival de la Vida que, l’estiu del 1968, es va celebrar a Chicago coincidint amb una convenció del Partit Demòcrata dels Estats Units. Tres jornades de protestes contra la Guerra del Vietnam i a favor de la igualtat de gènere i racial, amb policies de paisà sembrant la violència, en què només un dels grups que havien dit que hi actuarien s’hi va acabar presentant: MC5.

La banda, amb lletres esquerranoses i l’activista polític John Sinclair en funcions de mànager, reblaria la seva conversió en símbol de la contracultura nord-americana amb la publicació, el febrer del 1969, d’un disc, Kick out the jams, que en les dècades següents seria citat com a influència constant per a músiques com el rock dur i el punk. Màxims representants, amb els Stooges d’Iggy Pop, del high-energy de Detroit, la banda es dissoldria només tres anys més tard, i que la seva plena reivindicació continua estant pendent ho demostren fets com que, el 2016 i el 2018, MC5 han quedat fora en últim moment de la cursa cap al Rock & Roll Hall of Fame.

MC5 eren el cantant Rob Tyner, el guitarrista Fred Sonic Smith (marit de Patti Smith) i el baixista Michael Davis, traspassats els anys 1991, 1994 i 2012; el bateria, ja retirat, Dennis Thompson, i el guitarrista Wayne Kramer, que divendres a l’Apolo va demanar “respect” per al que havia significat MC5 amb una interpretació íntegra de Kick out the jams (Starship, un viatge sota els efectes del jazz saturnià, inclòs) i set temes més dels seus dos altres treballs.

Des de la seva irrupció en escena cantant Ramblin’ Rose fins que va marxar-ne tot qualificant Trump de criminal, Kramer, de 70 anys, es va mostrar, ras i curt, demolidor, tot i que els mèrits que, el de divendres, fos un concert segurament més intens del que esperàvem cal atribuir-los també a l’all-star band que, en un acte segurament més de reconeixement que no pas de profit econòmic, l’emparava: l’eminència grunge Kim Thayil (guitarrista de Soundgarden), el cantant en còlera Marcus Durant (Zen Guerrilla), el baixista Billy Gould (Faith No More) i el bateria Brendan Canty (Fugazi). Molts ideals del 1968 encara perduren. La música de MC5, també.

MC50
20è Festival del Mil·lenni
Apolo (Barcelona), 16 de novembre


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.