Idealisme gastronòmic

El cocinero de los últimos deseos parteix d’una hipòtesi de ficció força artificiosa. Un cuiner japonès satisfà, certament, un últim desig: de moribunds (necessàriament rics, a més de poder gaudir amb el gust) que volen retrobar el sabor ideal del seu plat preferit. Amb el do de saber fer un plat havent-lo tastat un sol cop, tot i que ha de satisfer una cosa tan subjectiva com el record d’un gust aliè, ho fa a un preu milionari perquè ha de pagar els deutes derivats d’haver arruïnat un restaurant propi a causa d’una autoexigència extrema.

Havent perdut, de fet, el desig de cuinar, rep l’encàrrec de trobar les receptes que un cuiner va elaborar per un banquet imperial que havia de fer-se a la Manxúria annexionada pel Japó els anys trenta del segle passat. És així que, basant-se en una novel·la de Keïichi Tanaka, el film de Yojiro Takita (l’autor d’Okuribito, amb el qual va guanyar un Oscar l’any 2008) s’obre a una altra història que, com pot suposar-se, acabarà relacionada amb el cuiner desanimat encarnat per un actor (Kazunamu Ninomiya) desganat i hieràtic.

A mesura que, com en un joc de pistes, el cuiner dels últims desigs va descobrint la història amagada, l’espectador es pot sentir més o menys encuriosit i enganxat pel mecanisme narratiu, més simple, però, del que pot aparentar i, en tot cas, abocat a desenvolupar una doble trama de conspiracions i intrigues en el passat i en el present. Mentrestant, amb una música ensucrada, s’esdevenen una sèrie d’exclamacions estàtiques a propòsit d’uns plats exquisits, que voldríem provar, i diverses consideracions sobre l’idealisme gastronòmic (la cuina que podria agermanar tothom en contrast amb la realitat d’un món en conflicte per ambicions de poder i territorials) o sobre si el cuiner artista ha de crear en solitud o ha de confiar en els altres. De fet, és un d’aquells films en què tot es diu i es torna a dir per si no te n’has assabentat.