Deshonestedat

Com que se suposa que el relat cinematogràfic és una mentida que els espectadors accepten amb la il·lusió de ser enganyats, no hi ha cap codi ètic que, com a mínim, declari que determinats procediments són una trampa deshonesta. El cas és que, a la manera de tants altres films, Viento de libertad juga a confondre l’espectador fent-li creure a través del muntatge paral·lel que uns perseguidors truquen a la porta d’aquells que busquen quan, en realitat, han arribat equivocadament a un altre lloc: la sensació d’alliberament de l’espectador s’ha aconseguit amb un recurs tan vulgar com indecent que desacredita moralment (i, de fet, formalment) una pel·lícula.

Qui són els perseguits d’aquest film dirigit pel també actor alemany Michael Herbig que es declara basada en uns fets reals com si això emparés qualsevol trampa formal? Dues famílies de l’antiga República Democràtica Alemanya que intenten travessar el mur amb un globus aerostàtic, una idea certament excepcional. Qui són els perseguidors? Evidentment, els cossos de seguretat d’aquell règim dictatorial que, amb la imatge omnipresent del màxim dirigent Erich Honecker, es fa present creant la sensació que tots els ciutadans poden espiar, vigilar i denunciar.

A partir d’una temptativa frustrada de fugida, tota la dinàmica narrativa es construeix sobre la possibilitat que enxampin els perseguits (d’identitat desconeguda, però que han deixat pistes i empremtes que van renovant) mentre aquests, amb la consciència que el temps se’ls acaba, planifiquen novament passar a l’altre costat del mur. No diré que no pugui entretenir dins del que és previsible, però tot resulta tan simple com la idea que, amb el vent a favor, els esperava la llibertat a l’altra banda.