L’art de caçar bolets

Amb 39 anys, mare de família, germanista i un llarg currículum literari, Viktorie Hanišová és una figura fonamental de la nova literatura txeca, una de les més importants del continent. L’editorial empordanesa L’art de la memòria li ha publicat la seva segona novel·la, El miceli, una obra de consolidació que ens parla de la soledat, el bosc, la malaltia mental i, també, de la caça de bolets. Parlem amb ella a la Llibreria Laie. L’intèrpret és el seu traductor del txec Kepa Uharte. Hi és present l’editora Maite Muns, que ha publicat una interessant introducció.

Els editors sintetitzen: “Què es pot trobar al bosc? Sara, una jove de vint-i-pocs anys viu en una antiga cabana al bosc de Bohèmia i viu de caçar bolets, com si fos una mena d’eremita. Darrera la jove valenta s’amaga un drama de grans dimensions, que té apartat de la seva ment i cor per tal de mantenir en equilibri la salut mental. Per què aquesta noia que bé ho podria tenir tot no ha acabat fent res de bo? Serà la mort de la mare i l’enfrontament amb els germans el que ens donarà l’oportunitat d’endinsar-nos en el seu dolor silent.” Quan li pregunto a Hanišová perquè va buscar una ermitana com a protagonista, contesta: “És una persona que ha viscut un trauma que no sap gestionar, i tampoc no es pot resignar. Tria viure fora de la societat, no només perquè li costa comunicar-se sinó tampoc no ho vol.” Li comento que Peter Handke té un dels seus últims llibres sobre les passejades i els bolets, em contesta que no el coneix i que el buscarà perquè és germanista: “A priori no tenia cap tema en concret, ni crec en el passeig com un tema específic, però els camins que fa la protagonista per cerca bolets simbolitzen l’arrel mateixa del trauma. Per a ella reviure el trauma és una lluita diària perquè surt de la casa on li va passar, i després del passeig hi torna.” Quan li dic si la figura de la mort de la mare i la història en si és autobiogràfica, ho rebutja escudant-se en la ficció afirmant que volia exposar un cas concret en un context familiar que s’enderroca.”

Esmento il·lustres novel·listes txecs actuals de referència, però rebutja la condició nacional de Milan Kundera i comenta els descobriments que s’han fet sobre la seva col·laboració amb el sistema comunista als anys cinquanta, cosa que el cèlebre escriptor ha descartat frontalment. Té més afinitats amb Bohumil Hrabal, del que explica anècdotes divertides i matisa que el fet que la seva obra sigui en les fronteres del kitsch fa que sigui un autor molt llegit: “Hrabal encara es viu en la vida txeca. El meu pare anava a una de les tavernes que freqüentava, El laboratori verd. Una vegada se’l va trobar en un urinari al carrer, i quan el meu pare se’l va mirar, ell seriós li va contestar, «sí noi, ja ni em surt.» Hrabal va morir al mateix hospital on jo vaig néixer.” També recorda que quan seia després de tota una tarda de cerveses, amb la màquina escrivia més enllà del paper. Els seus amics havien de reinterpretar el que havia quedat fora del foli.” L’editora Maite Muns em pregunta perquè no hem parlar de les dotzenes de tipus de bolets que surten al llibre. Ho precisa: “El bolet és el que es veu, però el miceli no només és una immersió psicològica en una vida determinada, sinó que representa l’altra cara de la realitat txeca actual, quan la mentalitat del consumidor ve a distorsionar completament les relacions interpersonals i apareixen dos grups els relativament satisfets i els altres sobre els quals apunta l’espasa de Damocles, que és la pobresa i la marginació social consegüent.”