Germans de tinta

Hi ha germans de sang, de semen, de combat, d’esperit, d’equip, hi ha germans de merda, però el Pere i el Joan, protagonistes de La teva ombra (Proa), amb què Jordi Nopca ha guanyat la primera convocatòria del premi Proa, són germans de tinta. Germans de lectura i escriptura, de passió per les dues mateixes dones; cerca, dolor, venjança, llum, foscor. I Nopca és el Gran Germà, juga amb ells i ells escriuen novel·les que formen part de la trama, nines russes, viaranys a explorar, amb ressonàncies del romanticisme i de la novel·la gòtica, metaliteratura i jocs de referències recíproques.

Jordi Nopca (Barcelona, 1983) és redactor del diari Ara i en coordina el suplement de llibres. Ha publicat la novel·la El talent (2012) i Puja a casa (2015), recull de relats amb què va guanyar el premi Documenta. Ara torna amb una novel·la ambiciosa d’estructura, de trama, de sentiments i personatges, de llargada –fa 500 pàgines i en va arribara tenir 700– i també amb premi.

L’estiu del 2010 el Pere té 25 anys, viu a Barcelona amb els pares, es distreu amb música electrònica i amb les trobades sexuals amb la Kate, una violinista anglesa enigmàtica, sense poder oblidar la Laura, l’exparella. L’altre pol de l’obra és el seu germà gran, el Joan, un lector voraç que fa de mestre de primària, introvertit.

Jordi Nopca és més Pere o més Joan? “M’agradaria pensar que soc més com el Pere, però em temo que per la banda de la introversió –no la venjativa, que és ficció– soc més Joan, i per la proximitat obsessiva amb la literatura, un lector de recorregut, sistemàtic. Tot i que penso que amb qui comparteixo més trets és amb la Kate –sense la seva voracitat sexual–; la meva relació amb l’escriptura és com la d’ella amb el violí, practicar, practicar i practicar buscant la millora”, detalla l’autor.

En les obres de Nopca la literatura sempre hi és present. “Aquí, tant el Joan, com la Laura, com el Pere comparteixen la pulsió de la creativitat literària i la voluntat de publicar.” El Joan no té el desfici de publicar i per això escriu més; el Pere escriu una novel·la i guanya un premi com el Josep Pla; i la Laura va a una escola d’escriptura. “No faig una crítica a les escoles d’escriptura, però volia mostrar el cas d’algú a qui no li va del tot bé, que fracassa.”

“La vaig començar el 2013, quan vaig voler explicar el pitjor estiu de la vida del Pere; aleshores hi havia un gir narratiu en el qual em vaig quedar clavat.” La va aparcar, “amb sensació de fracàs”. Va reprendre els contes de Puja a casa i, finalment, l’estiu del 2015 va tornar a La teva ombra. El desllorigador va ser afegir el germà gran, el Joan, “amb un recorregut cronològic més ampli, més d’una dècada, i no tot en el present d’un estiu, com passava amb el Pere”.

Ha dedicat molta feina i temps a escriure-la, retallar-la, ajustar-la. Una cocció lenta, com la venjança que hi apareix. “Creia que seria la meva novel·la maleïda, que mai la podria acabar; i en part ho és, perquè m’ha fet patir molt per la part fosca que treu de mi, m’ha provocat molts de malsons”, confessa.

L’obra té aroma de Woody Allen, per la ironia, i per uns personatges intel·lectuals que viuen situacions dramàtiques servides en plats de quotidianitat. “Per mi això és un elogi... Em puc sentir identificat amb Match point”, en el seu cas, bola de partit i, també, de campionat.