No tot queda justificat

Las buenas intenciones té com a protagonista una dona que, entre altres activitats solidàries, fa classes de francès gratuïtes a les quals sobretot assisteixen persones immigrants. En la primera classe mostrada a la pel·lícula, dirigida per Gilles Legrand, Isabelle, nom del personatge que interpreta la també guionista i directora Agnès Jaoui, parla dels clixés i els prejudicis implícits. Els alumnes ho corroboren referint-se als clixés relatius a les seves nacionalitats respectives: que els moldaus són uns lladres o, per posar un altre exemple, que les búlgares són putes.

Tanmateix, tot i l’esperit antiracista i així és que antilepenista de la pel·lícula, no és clar que, amb el traç gruixut amb què presenta els personatges i les situacions, no caigui en un simplisme pròxim al clixé.

Isabelle primer és abordada amb una mirada sarcàstica considerant que les seves accions no s’ajusten a les necessitats de qui vol ajudar, però el posicionament ideològic del film du al fet que, tot i els excessos i errors del personatge, hi empatitzi i s’acordi al seu pensament, resumit amb el discurs “als vius” que fa en l’enterrament de la seva àvia, en què coincideixen els seus pares i germans, el marit bosnià i els fills, i el seu grup d’alumnes: “La família no és elàstica ni unicel·lular, sinó que és oberta, elàstica, acolorida i no té fronteres.” D’acord, però també podria considerar-se que les “bones intencions” del film no justifiquen la mala traça, el desgavell i fins la poca-soltada que s’hi van adherint a mesura que les lliçons de francès deixen pas a unes classes d’autoescola que se suposa que han de solucionar el futur dels alumnes d’Isabelle.