La ciutat conformista

Carles McCragh (Barcelona, 1952) desplega una gran activitat en diferents fronts: és degà del Col·legi d’Advocats de Girona i vicepresident de la Fundació de l’Advocacia Espanyola. També és el fundador i president de l’associació LiberPress que lliura a Girona els premis del mateix nom. I totes aquestes ocupacions li comporten també uns quants viatges a l’any. Tot i així, a McCragh encara li queda temps per escriure. “Aquest és el meu sisè llibre de ficció... publicat, perquè al calaix tinc una vintena de llibres enllestits, tant novel·les com poemaris i reculls de contes”, explica per presentar la seva última novel·la, Un pas cap al nord-oest, publicada, la tardor passada, per l’editorial empordanesa Cal·lígraf , que ha donat sortida també a altres llibres de McCragh com ara Els horitzontals i altres històries verticals (2013), Fauna fantàstica del Fluvià (2017) i l’assaig La gran herida (2019).

Ambientada a Girona, com és fàcil de deduir per la portada pintada per Dani Torrent, Un pas cap al nord-oest narra, en 342 pàgines, la història d’un auxiliar de farmàcia amb unes certes inquietuds culturals. “És un home senzill i, al mateix temps, complicat. Curiós, pessimista, tendre, afrancesat. Té bons sentiments i una certa rancúnia. Voldria fugir de tot el que l’envolta.” Així es presenta aquest personatge, que té una curiosa semblança física amb John Franklin, explorador de l’Àrtic, que va morir el 1847 buscant el pas del Nord-oest. El protagonista de la novel·la, intentant fugir de la Girona que “estima i malmira alhora” i per què no se sent estimat, busca el seu propi pas cap al nord-oest, en el seu cas mirant cap a París, on somia que viu el fantasma del seu pare. “Girona és una ciutat molt tancada, que només reconeix els de tota la vida. Els altres són vistos com nouvinguts encara que hi hagin estat ja dues generacions”, diu McCragh, que podria compartir aquesta sensació, tot i que viu a Girona des de fa quatre dècades, però remarca que el protagonista no és el seu alter ego i que, sobretot, no comparteix en absolut el seu pessimisme. “Per a la gent inconformista, Girona és una ciutat massa conformista, tot i que ha millorat força gràcies a la universitat”, hi afegeix l’autor d’aquest “llibre trist, però amb moments d’humor; tragicòmic, com la vida”.

El llibre està farcit de referències culturals (“quan escric sempre intento aprendre i transmetre coses a mi m’han interessat”) i també hi apareixen uns quants personatges reals, emmascarats o a cara descoberta.