Podia haver acabat sent atleta, o potser un bon matemàtic, com el seu fill gran, o un tarambana, com tants altres joves en aquella Barcelona de doble cara de principis dels setanta: policial i sinistra, i alhora d’una efervescència cultural sense parangó. Però va ser pintor, i en el moment en què arribaven, en una barrija-barreja torrencial, notícies fabuloses de Lucio Fontana, Pierre Soulages, Hans Hartung, Gerhard Richter, l’enigmàtic Wols...

Guillem Rubió (Barcelona, 1951) era encara un marrec el dia que, tornant d’una llarga estada a la Menorca de 1969, va acudir ansiós a una conferència de Dan Graham al Col·legi d’Arquitectes, i va descobrir que l’artista i teòric de l’art nord-americà no tenia cap interès a parlar de les seves construccions de vidre, sinó dels novíssims grups de rock femenins anglosaxons. “La gent va anar marxant de la sala, desconcertada i fins i tot una mica ofesa, però jo m’hi vaig quedar, potser per respecte, encara que tampoc no hi entenia res; no ho vaig entendre fins al cap d’uns quants anys: estàvem tan endarrerits!” Per aquell aiguabarreig d’influències va sentir la necessitat de produir els seus propis vídeos, però va topar amb una dificultat inesperada: a cap botiga de Barcelona van poder servir-li un aparell de filmació, de manera que es va comprar una Minolta i va posar-se a fotografiar el procés de destrucció d’uns tubs de pasta de dents Kemphor, o una llauna de sopa Campbell’s o de tomata Solis, i a observar com s’esgarriava la pols extreta d’una aspiradora.

És l’època en què va realitzar una sèrie de capses de vidre emmarcades, on aplegava pastilles, clips, pinces dels cabells, un fusible, les ales d’una papallona, en unes composicions que tractaven l’objecte quotidià amb ironia i afecte, com si els estotgés dins un reliquiari, més deutor del nou realisme d’artistes com Muntadas, César o Arman que de l’art pop. Aquestes caixes primerenques, junt amb uns quants dibuixos de traç oriental, una altra de les seves referències, i algunes fotografies abstractes obtingudes amb el paper de fumar que comercialitzava el seu pare, la galeria Richard Vanderaa de Girona reivindica la trajectòria d’un artista que ha transitat pel conceptualisme i el realisme fotogràfic i que continua actiu des del seu taller de la Tallada d’Empordà. Arrels, 1972-74 pren com a punt de partida l’exposició que Rubió va fer el 1974 en una galeria de Pineda amb els seus companys de taller al Portal de l’Àngel: el dibuixant de còmics Sixte Pérez i el fotògraf Arseni Llopart.