Rufus, l'encisador

Hi ha dues cançons emblemàtiques del repertori de Rufus Wainwright que s'esperen. La primera, manllevada de Leonard Cohen, no es va escoltar divendres a l' Auditori de Girona , en el concert de Temporada Alta . Hi ha arguments de pes: no tornarà a cantar Hallelujah fins que Donald Trump perdi les eleccions. Explicades les raons de la prometença, i amb un to afable i humorístic, la decepció es va canviar per aplaudiments, la mateixa rebuda, fins i tot més sonora, de quan va entonar al piano les notes de Cigarretes and chocolate milk . Hi va haver diversos moments d'al·leluia, de comunió, com la sensibilitat dels deu minuts inicials, en què Rufus Wainwright va obrir a cappella, entre el lament i l'himne, un lirisme amb què s'escapa del so pop que impregna el disc i que en directe adorna i enriqueix, amb la simplicitat d'una guitarra i d'un piano. Després de la veu, poderosa, el so del piano va interpretar The Art of Teacher. Sol a l'escenari, amb xancletes que l'acostaven al sol de Califòrnia en una Girona plujosa i humida, va repassar discografia amb Going to a town, Grey Gardens, Poses, Go a go ahead o un dels seus sonets de Shakespeare. El to melangiós s'accentuava amb cançons, que sonen a campanes a morts, com Zebulon, escrita a la mare, la cantant de folk Kate McGarrigle, quan s'estava morint, després de recordar l'amistat que la unia amb Bob Dylan. Les anècdotes, explicades amb gràcia de prima donna escandalosa però continguda, com els malentesos lingüístics amb el massatgista o una de les més sucoses, periodísticament, i que no va detallar, com un concert privat amb convidats molt VIP, hi posaven el divertiment. Sempre encisador, va tancar, ovacionat, amb la deliciosa La complainte de la butte.