No la van violar, però sí violentar

Podria escriure novament a propòsit de les pel·lícules o els llibres relacionats amb el Nadal que més m'agraden. Però, essent més aviat poc nadalenc, abordaré un tema que tenia pendent des que va propagar-se per les xarxes socials, que, amb la complicitat de Bernardo Bertolucci, Marlon Brando havia violat realment Maria Schneider en l'escena de la mantega de L'últim tango a París. Potser millor que ho faci havent passat un temps, que no és gaire, però sí suficient perquè aquesta suposada confessió del cineasta hagi deixat de comentar-se i no sé si està en procés d'oblidar-se. De fet, amb la perspectiva concedida pel pas dels dies, em sembla més pertinent fer-ho perquè el cas convida a pensar novament sobre com es propaguen (i s'esvaeixen) les notícies (siguin vertaderes o falses o una cosa i l'altra) pel món internauta, que, de fet, no fa res més que amplificar procediments adquirits amb els mitjans de comunicació tradicionals. També sobre les relacions, que poden arribar a ser molt complexes, entre els directors i els seus intèrprets.

He sentit la confessió de Bertolucci en una entrevista de la Cinémathèque Française de fa més de tres anys. Una qüestió a plantejar-se és què va fer que, passat aquest temps, el vídeo es posés en circulació. En tot cas, el cineasta italià hi explica que poc abans de rodar-se l'escena sexual, que simula una penetració anal com a càstig perquè el personatge de Jeanne ha dit la paraula família, Brando i ell van acordar afegir-hi la mantega sense dir-ho a Schneider, que aleshores només tenia 19 anys i que en el moment de l'entrevista feia dos anys que havia mort. Bertolucci és conscient que l'actriu no va perdonar-li mai aquesta omissió amb la qual ell volia que no interpretés la ràbia i la humiliació, sinó que la sentís. Reconeix que se'n sent culpable, però que no se'n penedeix amb l'argument que, a vegades, fent cinema has de ser fred per aconseguir el que es vol. No dic que aquesta suposada justificació no pugui qüestionar-se, però com és que es va deduir que Bertolucci havia afirmat que Brando havia violat realment Maria Schneider? I com és que va propagar-se aquesta falsedat, sense pràcticament posar-se en dubte, fins que Bertolucci va sortir al pas declarant que no havia existit tal violació?

Tanmateix, Maria Schneider va sentir-se enganyada i violentada. Ella mateixa ho va explicar en alguna entrevista. Com també que li va pesar aquest fet, junt amb la polèmica a l'entorn de L'últim tango a París i la fama que, de sobte, va adquirir amb aquesta pel·lícula. Fins a quin punt això va influir en la deriva autodestructiva de Schneider? En tot cas, com he dit, la justificació de Bertolucci pot qüestionar-se, a banda que la violació no fos real. És justificable l'engany, l'abús, la violència per la veritat del cinema, del teatre, de l'art? Estem parlant de relacions humanes i, per tant, del desig que s'estableixin en la complicitat, la igualtat, l'equilibri del poder que dilueix el domini dels uns sobre els altres. Tanmateix, podem entendre que un director (o una directora) intenti treure d'un intèrpret alguna cosa que no està disposat a donar? On està el límit? Una vegada vaig entrevistar Patrice Chéreau i li vaig preguntar què n'esperava, dels actors. Em va respondre: “Tot.” Tal com m'ho va dir em va semblar que aquest “tot” podia ser terrorífic.

És possible, a mi em passa, creure que Bertolucci va traspassar el límit: que hi va haver un abús. Recordo haver llegit en les memòries de Marlon Brando que aquest va dir-se que, després de L'últim tango..., mai més donaria tant d'ell mateix fent una pel·lícula: que, pouant dels seus records i d'algunes ferides íntimes, s'havia sentit devastat. Però ell, un home en la maduresa, ho va donar a consciència, no sé fins a quin punt forçat, però no enganyat.