L'hotelet del senyor Paradís

Cada vegada que els pagesos enfonsaven el càvec, desenterraven algun vestigi grec de la sorra d'Empúries. S'hi havien acostumat tant, que molts d'aquells fragments de ceràmica anaven aigua avall, cap al mar, però d'altres es van aficionar aviat a col·leccionar-los, com l'escriptora Caterina Albert, que convertiria els terrenys que la seva família posseïa a tocar del jaciment en el seu particular jardí de les Hespèrides. Ja abans que la Junta de Museus de Barcelona decidís anar a posar ordre a les dunes emporitanes, el 1908, “una vaporosa ombra del passat” s'estenia damunt aquella península deixada de la mà de Déu que aviat començaria a atreure, no només arqueòlegs, sinó també antiquaris, lladregots, poetes, fotògrafs i els primers turistes desitjosos d'impregnar-se d'aquella experiència vaporosa encara que fos enmig d'un sorral inhòspit assotat per la tramuntana. Els primers visitants hi anaven extraordinàriament mudats, amb americana, armilla, barret de palla i botins. Devien suar de valent, com la colla de palamosins que van arribar-hi d'excursió el 3 de setembre de 1916, enfilats a la caixa d'un d'aquells autoòmnibus de Josep Artigas, abans de crear la Sarfa, que semblaven més a propòsit per al transport de bestiar. Eren una vintena de persones, entre les quals s'hi comptaven l'industrial Hug Sanner, el dibuixant Josep Triadó, els fotògrafs Juli Pallí i Joan B. Camós, i l'escriptor i fundador del setmanari Marinada Miquel Roger i Crosa, que en la crònica que publicaria a la revista el mes següent deixaria constància que tan bon punt van arribar a les envistes de les ruïnes ja els va sortir a rebre muntat en una bicicleta, tot diligent, el fondista Josep Paradís, el qual els serviria un esmorzar de truites tan frugal, que la resta del matí ja només pensarien en l'hora de tornar-se a entaular. La cassola d'arròs i la llagosta, encara que servides amb retard i estirant les racions amb molta matemàtica, van acabar aplacant els comensals, que se'n tornarien a Palamós mitjanament satisfets. En plena guerra mundial, fixem-nos en quines coses preocupaven els nostres intel·lectuals. Anar a prendre un bany de classicisme patri a les ruïnes d'Empúries era l'aventura de moda, i no hi havia entitat, col·legi, penya o agrupació que deixés escapar l'ocasió d'anar-hi en romeria. Una de les excursions més multitudinàries la va organitzar ja el 1910 l'Ateneu Enciclopèdic Popular, que va desplaçar-hi en vaixell des del port de Barcelona cap a sis-centes persones que desembarcarien a la plàcida platja del Portitxol en la que es considera la primera arribada massiva de turistes a Empúries. Aquell dia, l'hostaler devia anar de bòlit buscant llagostes fins i tot a les basses de pluja.

Més conegut com “el Gambo”, sobrenom que havia heretat del seu pare, probablement per la dedicació familiar a la pesca o la cuina d'aquest crustaci, Josep Paradís i Ramis (1887-1966) ja regentava la coneguda fonda del Centre de l'Escala, al carrer Joan Massanet, quan va ensumar el negoci que podria treure de les pedres d'Empúries el dia que l'arqueòleg Emili Gandia va entrar a la seva pensió sota una pluja torrencial per fer-hi nit. Era el 19 de març de 1908, i al cap de quatre dies començaven les primeres excavacions sistemàtiques a la Neàpolis. Quan l'octubre de l'any següent els arqueòlegs van descobrir l'Esculapi, el senyor Paradís ho va veure clar: tants homes treballant a pic i pala en aquell erm, per més que els assistissin els déus, necessitarien de tant en tant un refrigeri terrenal. Així va néixer l'hotel Empúries. De fet, al principi, no era altra cosa que una mena de quiosc, tot emblanquinat i amb un petit porxo perquè els expedicionaris s'hi arreceressin a l'ombra quan paraven per esmorzar o per dinar. N'hi ha qui diu que en Gambo el va obrir el mateix any que va casar-se amb Teresa Bosch, el 1909, i que per això va batejar-lo com Villa Teresita, denominació romàntica (com podia haver-ne dit Villa Cariño o Villa No Me Olvides, com bromejava un humorista d'El Borinot) que potser només indica qui era la veritable encarregada dels fogons. N'hi ha d'altres, en canvi, que asseguren que l'estructura bàsica del futur hotelet (és a dir, quatre posts per aguantar dret un sostre) ja hi era el 1907, abans i tot que Josep Puig i Cadafalch hi enviés els arqueòlegs de l'Institut d'Estudis Catalans a buscar proves genètiques concloents del nostre ADN grec. I encara n'hi ha uns quants que sostenen que ni una cosa ni l'altra, sinó que l'hotel Empúries és una creació tardana i sorgida justament de la promoció politicoturística que la Mancomunitat impulsaria a partir de 1913 al voltant de les troballes del jaciment, amb l'edició de la primera Guia ilustrada de las ruinas de Ampurias y Costa Brava catalana, escrita pel director de les excavacions, Manuel Cazurro, i il·lustrada amb fotografies de Josep Esquirol. Saber la data exacta gairebé no té cap importància, excepte per confirmar que Villa Teresita va convertir-se en una espècie de perla dòrica encastada en una platja solitària amb vistes al golf de Roses que atreia tota classe de visitants, fins que van arribar a ser tants, que Josep Paradís va decidir afegir-hi un pis més per transformar aquell restaurant de campanya en alguna cosa semblant a un hostal, i uns anys més tard va ampliar-lo amb un altre cos, també amb finestres balconeres orientades al mar, i va canviar-ne el nom pel d'hotel Empúries perquè tothom apreciés que la cosa havia agafat entitat, encara que per a la immensa majoria de la gent no va ser mai ni Villa Teresita ni hotel Empúries, sinó simplement cal Gambo.

La fama que guanyaria sobretot a les dècades dels vint i trenta, quan va afrontar les reformes més ambicioses, incloent-hi un camp d'esports, s'ha d'atribuir a la tenacitat del senyor Paradís, que va aconseguir que ningú es recordés del xalet Bellesguard que el doctor Rossend Pi, estret col·laborador de Puig i Cadafalch, ja oferia el 1898 als estiuejants desitjosos de prendre els reconfortants i novíssims banys de mar. No ha quedat gaire memòria d'aquest xalet; en canvi, el Gambo és referit en nombroses cartes i memòries dels intel·lectuals catalans de l'època, i no sempre per dir-ne bé. Caterina Albert, emparentada pel que sembla amb Josep Paradís, tenia per costum enviar a la seva fonda tots els prohoms barcelonins que invitava a visitar la colònia grega, i més d'una vegada s'hi va enganxar els dits. “El Gambo procedí amb una tacanyeria, amb una mesquinesa, que encara ara me fan pujar els colors a la cara”, escrivia a l'editor Francesc Matheu el 1930 per disculpar-se d'alguna de les indiscrecions que formen part de la llegenda d'aquest personatge. Aurora Bertrana, en les seves memòries, li atribueix un passat de contrabandista i monàrquic que poc favor va fer-li l'estiu de 1936, quan els anarquistes van ensenyorir-se de l'hotel i van deixar aïllats uns quants hostes il·lustres, des de la mateixa Bertrana al mecenes i col·leccionista Manuel Rocamora. Aquesta és una de les particularitats que millor expliquen l'estima que la gent del país (desenganyem-nos, tenim somnis barats) professa per aquest hotelet solitari enfront d'establiments també històrics com ara la Gavina de s'Agaró o el Trias de Palamós: la seva falta de glamur internacional. Els hostes de cal Gambo eren Enric Prat de la Riba, Josep Puig i Cadafalch, mossèn Josep Gudiol, Pere Bosch Gimpera, Josep Carner, Carles Rahola, Aurora Bertrana, Màrius Aguilar, Josep Pla... fins i tot un jovenet Salvador Dalí, que el 1918 va anar-hi convidat per la família Gorgot per a l'homenatge a la poetessa Andrée Bruguière, que acabava de publicar Dans les ruines d'Ampurias. Hollywood, afortunadament, no hi tenia tirada.