«El circ va malament, els trens van fatal»

–«Després de la mort de Franco ens vam trobar amb en Tortell. Vam ser els primers pallassos que actuaven en català. Vam treballar per la normalització humorística del país.»

–«Ell va triar ser pallasso de circ, jo em vaig decantar per ser pallasso teatral. Vaig participar amb Jordi Mesalles a La força del costum, amb Frederic Roda a Tot esperant Godot...»

–«El pallasso és el primer artista interdisciplinari. Sempre s'ha basat en altres tècniques com a excusa per sortir a la pista. Al circ modern de Philip Ashley, el 1800, es feien autèntiques representacions de batalles de cavalleria. Després els pallassos sortien fent-ne una paròdia amb rucs. Havien de saber cavalcar a l'inrevés, de cap per avall... als circs també hi ha pallassos músics, equilibristes o domadors, com en Popov, que sortia amb els lleons. El pallasso pot treballar també al carrer i en intervencions humorístiques. El contingut bàsic d'un pallasso és l'home, la seva humanitat. Per tirar endavant, per sortir reforçat d'una crisi, cal afrontar el fracàs i redimir-lo. Jo reivindico el paper del pallasso de text.»

–«La diferència és que el pallasso dóna valor i força al text. Una peça poètica o tràgica, dita per un pallasso, agafa una altra dimensió. Jo he fet una adaptació de Devos a vós, del monòleg de Raimond Devos, una obra en què es jugava amb la paraula, Devos era el malabarista del verb. El que triomfa és la seva manera de fer-ho. També Devos és com diu el text: el joc de paraules és el seu complement. Si et llegeixes una entrada de pallasso no li veuràs cap gràcia, en canvi es pot fer durar cinc minuts el joc del pianista que vol apropar el piano a la butaca, o, com en Charlie Rivel, que ha d'aconseguir seure en una cadira per tocar la guitarra. No és el què si no el com es fa.»

–«Sí, cada pallasso té una manera de fer irrepetible, intransferible.»

–«Tindrien un caràcter molt diferent cada un d'ells.»

–«No passaria res. Perquè es donaria a cada personatge un rol, i els actors serien fidels a cada paper.»

–«És el seriós, té un cantó arlequinesc, però representa l'autoritat.»

–«És maldestre, el que fracassa.»

–«El pallasso sempre està en crisi, és un element conflictiu. És un bufó polèmic, incòmode. El pallasso sempre està buscant feina, sempre en crisi. L'art sempre va un pèl endavant del seu moment. Viure el present ja és anar molt endavant respecte a la societat que sempre va amb el fre de mà posat. La nostra idiosincràsia és estar a la corda fluixa.»

–«El pallasso, del tabú, en fa humor. Una de les seves premisses és fracassa i faràs riure. Surt a riure i fracassaràs; fracassa i faràs riure.»

–«Cada vegada hi ha un reconeixement més gran del circ però vivim en un país que no està normalitzat. No m'estranya que el circ vagi malament quan els trens van fatal. És el país que està en fallida, el que posa pedaços.»

–«Vam depurar l'ofici en les actuacions. Però teníem l'ingredient bàsic que és la sinceritat. A les noves fornades, els falta l'ànima.»