“L’‘amour fou’ existeix i els francesos el viuen”

Vaig fer un projecte a França i va ser el seu director de càsting que em va proposar a Nicole García per al paper de José. Ens vam conèixer, vam fer unes proves, li van agradar i es va posar en contacte amb Marion Cotillard per veure com funcionàvem junts. Va anar molt bé, a ella li va encantar la idea que ho fes jo, però al cap d’un mes em truquen i em diuen que s’ho han repensat. Un mes després, la directora s’ho torna a repensar, em torna a trucar i em diu: «Perdona, m’he equivocat, ets tu qui farà el paper.» I vam començar a preparar la pel·lícula. Va ser una arrencada molt complicada perquè la directora buscava un perfil molt concret i alhora molt inconcret, algú amb una certa ambigüitat, amb un costat sec, fosc i misteriós, amb una natura eixuta...

Això és el que m’agradaria, que em definissin com un actor versàtil. Seria un somni, perquè penso que no hi ha res pitjor que estar encasellat en un tipus de personatge i fer sempre el mateix. Si sempre fas d’assassí en sèrie pots arribar a ser molt sofisticat, però és més divertit fer coses diferents. Començar a treballar a l’estranger em permet fer coses diferents, no hi tinc una trajectòria tan llarga com aquí. A França, per exemple, em puc reinventar en personatges que tenen altres qualitats, i això per mi és molt enriquidor.

En anglès, també, tot i que no hi he treballat tant. Ara treballo més en francès i alemany.

Està motivat una mica per les dues coses. Quan va començar la crisi que va fer baixar molt la producció audiovisual a Espanya, casualment em van oferir molts projectes a França i Alemanya. No va ser tant una aposta buscada com que va sortir així, i em va salvar una mica, perquè els anys més durs els vaig passar treballant fora. Ara estic treballant molt en projectes que m’agraden.

José és un personatge que és sobri i sec pel que ha viscut, és un refugiat que ha hagut de fugir de la Guerra Civil, amagar-se a França i començar de zero. Un home de camp sense gaire sofisticació, però amb una intuïció i una intel·ligència natural que fan que tingui clar que vol prosperar. Jo vaig treballar una certa ambigüitat, en preguntar-me per què accepta aquest matrimoni de conveniència amb el personatge de Marion Cotillard, que el fa tornar boig; jo vaig raonar que hi ha un component d’ambició, que amb aquesta dona burgesa i sofisticada pot aconseguir coses que ni s’hauria pogut imaginar. I es va enamorant d’aquesta dona, i això els desconcerta a tots dos.

Jo crec que sí, hi ha una mirada femenina sobre un tipus de personatge amb una passió molt femenina. Gabrielle té una certa aura dels personatges clàssics femenins del segle XIX i principis del XX, que es rebel·laven contra una societat que no els deixava viure la seva passió, la seva sexualitat. Gabrielle és un personatge dins d’aquesta saga. També és cert que aquest tipus de personatges els han arribat a escriure i comprendre homes. Però sí que hi ha una visió femenina clarament des de la direcció, Nicole Garcia té un bagatge que entronca amb el cinema francès dels seixanta. És més difícil imaginar una història d’amor d’aquest estil en altres cinematografies, amb aquesta manera tan apassionada de retratar l’amor.

Jo crec que l’amour fou existeix i els francesos i les franceses l’espremen i el viuen. Potser aquí vivim d’una manera més sòbria la relació amorosa, però ells sí que viuen l’amour fou, l’amor viscut fins a les darreres conseqüències.

Vaig trobar-me una actriu que admiro molt, que té un talent, un encant i un atractiu extraordinaris. És especial a l’hora d’actuar, de mirar, d’enfocar el treball. Cada mirada, cada paraula que diu, arriba des d’un lloc molt especial. El treball amb ella és molt professional, és molt bona companya. Va ser una experiència única.