Passió sense vivor

Actriu de certa fredor que fa trenta anys va iniciar-se en la direcció cinematogràfica, sense que les seves pel·lícules s’hagin fet gaire visibles a l’Estat espanyol, Nicole Garcia ha adaptat Mal di pietre, de l’escriptora sarda Milena Agus. El film (Mal de pierres, traducció del títol de la novel·la) trasllada l’acció de Sardenya a la Provença rural mantenint el propòsit de retratar una dona que, des de la fi de l’adolescència fins a la maduresa, en una història datada entre l’any 1940 i el 1960, viu el desig d’una passió amorosa que no s’acorda ni amb la realitat viscuda ni amb l’ordre social.

Un personatge, doncs, en l’estela del bovarisme, però remarcant-hi un caràcter patològic que, com si hi hagués una relació, tant es manifesta de manera física (les pedres als ronyons) com l’acosta a la bogeria que la du a confondre la seva fantasia amorosa (allò que, s’ha de suposar, el títol en castellà refereix com el somni de Gabrielle) amb la realitat.

El cas és que Gabrielle (Marion Cotillard, entregada a la tasca) sent una passió no corresposta i, per integrar-la dins l’ordre social, els seus pares, propietaris d’una hisenda, la casen amb un jornaler espanyol (extraordinària presència d’Àlex Brendemühl) exiliat després de la Guerra Civil. Ella se sent empresonada en el matrimoni. Passat el temps, coneix en un sanatori suís un tinent cultivat, sensible i ferit a la guerra d’Indoxina (Louis Garrel, amb la seva indolència) que desperta en ella la passió.

El relat du a una resolució inesperada. Nicole Garcia ho filma de manera il·lustrativa o, com s’acostuma a dir, acadèmica, delectant-se a vegades en el paisatge, buscant suport en els intèrprets. Sense vivor, lluny de la passió.