Poètica enfront de l’èpica

Recordo que l’any 1976, quan va estrenar-se La ciutat cremada d’Antoni Ribas, la pel·lícula era venuda com “la gran aventura d’un poble”. A partir de la crònica d’una família es feia un repàs a la història de Catalunya des de la guerra de Cuba fins a la Setmana Tràgica. En el seu moment, l’aventura va ser avalada per certes institucions del país –Jordi Pujol i Banca Catalana, al capdavant– i va acabar constituint-se en la pel·lícula catalana de la Transició. L’any 1976 va ser un gran èxit de públic. Els anys, però, no han perdonat La ciutat cremada. I si avui és oblidada, invisible i gens referenciada és perquè no n’hi va haver prou apel·lant a l’aventura d’un poble. La pel·lícula estava feta amb poca inspiració i un sentit esbiaixat de certa èpica. El talent no hi era present, la posada en escena era pobra i el temps ha fet evident que allò que emocionava l’any 1976 avui ja no pot arribar a funcionar.

La setmana passada es va estrenar a les cartelleres Pàtria, de Joan Frank Charansonnet. El cas és lleugerament diferent del de La ciutat cremada. Ha estat rodada amb un pressupost baix de 250.000 euros, no ha tingut ajuda de les institucions i ha estat feta gràcies a l’esforç col·lectiu i entusiasta d’una gent que hi ha cregut. En aquest cas, el problema radica en el fet que amb el títol emfàtic de Pàtria s’apel·la també a una altra aventura d’un poble. La publicitat la ven com “la primera pel·lícula èpica catalana de la història” i en alguns sectors ha estat vista com el Braveheart català. Pàtria té com a punt de partida la llegenda d’Otger Cataló i els nou barons de la fama, reivindicada per alguns sectors com el mite originari de la configuració de la pàtria catalana. El procés fantàstic de la llegenda sorgeix a la pel·lícula barrejat amb el procés de la seva creació. El monjo Climent de Vallcebre configura la llegenda i l’explica perquè sigui escrita i transmesa a les generacions futures. Mentre l’explica, la llegenda es fa realitat.

Malgrat les bones intencions i els esforços, Pàtria no funciona. El seu relat és confús, el sentit de l’aventura no esclata i la direcció d’actors i actrius no està prou treballada. La pel·lícula és maldestra i poc inspirada. La qüestió de fons, però, no radica ni en l’habilitat d’un director enfrontat a una opera prima que vol tenir grans dimensions, ni en el poc pressupost que ha tingut per assolir el seu repte, sinó en la pompositat que envolta el projecte. De debò és necessari utilitzar el cinema per recrear una certa èpica? És aquesta l’única forma que té el cinema català per fer país?

Per contestar aquestes qüestions cal deixar l’èpica i anar a la poètica. A final de mes s’estrenarà a les pantalles una altra opera prima, Estiu 1993, de Carla Simon. En la pel·lícula passen molt poques coses. Després de la mort de la seva mare, una nena és acollida a casa dels tiets, a la Garrotxa. La nena juga amb la seva cosina i viu l’estiu, sense adonar-se que després de les vacances vindrà la tardor i amb ella s’imposarà la realitat de l’absència. Estiu 1993 no busca cap transcendència, però ens diu moltes coses sobre la identitat catalana. Carla Simon filma uns paisatges, una gent, unes vivències i uns jocs. Tot plegat apel·la a una poètica íntima, a un sentit líric de la posada en escena que ens permet que allò particular esdevingui universal. Amb pocs mesos de vida, Estiu 1993 ja ha estat premiada en festivals de primeríssima categoria com Berlín, Canes, Buenos Aires i Màlaga. La seva poètica discreta i sincera té molt més futur que la pretensió èpica.