L’home estàtic

Durant els anys setanta i començament dels vuitanta, Kris Kristofferson va fer algunes de les pel·lícules més fastuoses i llibertàries del cinema americà. Una va ser Pat Garret & Billy the Kid, on interpretava el paper del mític bandit de la frontera, sota les ordres de Sam Peckinpah i acompanyat d’astres com James Coburn i Bob Dylan, que signava la banda sonora. També va ser el protagonista de la mai prou valorada La porta del cel de Michael Cimino. En totes dues encarnava la personificació del rebel que s’oposa a les tanques, als terratinents i als abusos del poder. Aquests herois romàntics, que formen part de la seva extensa filmografia, s’han complementat amb la seva vessant com a cantautor, en la línia del Dylan més pròxim al country, que als Jardins de Pedralbes va citar en un parell d’ocasions. En un concert de poc més d’una hora i quart, únicament acompanyat de la guitarra acústica i mantenint fixos els acords, Kristofferson va fer un recital d’una peça, d’una certa monotonia, però d’una gran dignitat estilística. El públic li va agrair l’esforç, tot i que no és un gran guitarrista i que la seva veu ja no és la que era, però tot plegat va valdre la pena perquè l’artista no va estirar el repertori més del compte i el resultat va ser satisfactori. L’home estàtic i la seva guitarra contra un món de música electrònica i sorollisme. Amb 81 anys acabats de fer, l’artista va interpretar 26 temes i un bis, que no van generar interès i aplaudiments tímids per part d’un públic iniciat. Entre les cançons, alguns dels èxits dels temps gloriosos, com ara Me and Bobby McGee, Why me, The best of all possible worlds, Sunday mornin’ comin’ down, The silver tongued devil... No hem d’oblidar que el músic texà va començar com a baladista abans que Hollywood li obrís les portes i es convertís en un actor de referència, cosa que no van aconseguir ni Elvis, ni Dylan, ni els fabulosos Beatles. Més d’una setantena de pel·lícules avalen aquest home alt, d’ulls minúsculs, que desenfundava i somreia a tota mena de pistolers i duelistes. Vaig sortir cavil·lant pels jardins pensant que no tots els dies es pot estar davant una llegenda. Mai m’hauria passat pel cap desenfundar per disparar-li.