Art contra la barbàrie

La cloenda del Festival de Peralada, dijous al vespre, va estar tenyida pel dol arran de l’atemptat a la Rambla de Barcelona. Cares llargues, mòbils a punt per seguir les informacions, un ambient certament enrarit surava pels jardins del Castell, tristament deslluïts. Abans d’obrir-se l’escenari, el director Oriol Aguilà, acompanyat pel ballarí Carlos Acosta, que presentava l’espectacle Debut amb la seva nova companyia, va dir unes paraules de condemna de l’atemptat i de solidaritat per a les famílies de les víctimes. Acosta estava ben afectat. Dies enrere, a Barcelona, precisament, comentava el seu vincle amb la capital catalana, que havia visitat en diverses ocasions fins al punt de plantejar-se comprar una casa per la zona.

El teló, en aquesta nit tan gèlida, es va alçar i l’espectacle va adoptar un pes més feixuc ateses les circumstàncies, com si, aquell vespre, ballar fos un acte polític, una declaració de principis, un crit de l’art en contra de la barbàrie anorreadora. Precisament la primera peça, El cruce sobre el Niágara, va causar gran impacte. D’una banda era una coreografia abstracte i expressiva, d’una complexitat tècnica de tallar l’alè, amb uns mig relevés i unes figures al ralentí d’equilibris impossibles, i de l’altra banda per l’execució meravellosa de Raúl Reinoso i Julio León. Acosta va ballar dues peces, Memoria i Two, la primera amb moviments eixits de la capoeira i el breakdance i la segona que requeria un treball intens concentrat en el tors i els braços. El Faun trepidant de Cherkaoui –que ha versionat el clàssic de Nijisnki sobre música de Debussy, tot afegint-hi música de collita pròpia–, el van interpretar amb salvatgia Zeleidy Crespo (una ballarina felina que recordava una gasela) i Carlos Luis Blanco. La peça que va interpretar la companyia sencera –deu ballarins–, Alrededor no hay nada, es movia al ritme dels versos de Joaquín Sabina, i en una segona part amb la veu de Vinicius de Moraes, Porque hoy es sábado. Aquesta obra del coreògraf espanyol Goyo Montero, creada per al Ballet Nacional de Cuba i premiada en el Festival de Ballet Internacional de l’Havana, tot i ser de fa pocs anys, és la que tenia un aire més antiquat i en aquesta apreciació potser el vestuari –pantalons amb jaqueta negra i bombí– hi contribueix.

En conjunt, però, l’espectacle va mostrar una companyia amb un gran potencial. Debuta amb força, sobretot arrossegada per la personalitat i saviesa d’Acosta, que aviat protagonitzarà una pel·lícula sobre la seva vida, dirigida per Icíar Bollaín. Acosta, tot i que –de moment— es vol desvincular del Ballet Nacional de Cuba, representa un relleu fiable per a la dansa al país amb un esperit d’obertura al segle XXI que li falta a la primera institució, ben acorada en el clàssic. La seva missió és difícil i lloable, poder donar l’oportunitat als ballarins del seu país a viure del seu art en bones condicions, sense haver d’exiliar-se. Tot de bons propòsits que aquí, a Catalunya i a l’Estat espanyol, hem sentit moltes vegades i que, malauradament, no han arribat a bon port. Vejam si Acosta té més sort.