Caricatura d’un geni

Fins i tot a França es considera mal coneguda la història de l’amistat entre Paul Cézanne i Émile Zola: van iniciar-la quan eren adolescents a Ais de Provença; van compartir penúries i desigs en la seva joventut parisenca; van distanciar-se mentre Cézanne fracassava i Zola triomfava i encara més quan l’escriptor va publicar L’Ouvre, novel·la sobre un artista menystingut i frustrat suposadament inspirat en el seu amic.

Amb Cézanne et moi, títol equívoc perquè la narració no s’explica des del punt de vista de Zola, Danièle Thompson potser vol contribuir al coneixement de tal relació considerant el seu potencial dramàtic i pressuposant l’interès per les vides d’artistes. No és clar que ho aconsegueixi. Però, a més, potser serà millor oblidar el film per continuar apreciant l’obra de cadascun, a banda de la seva amistat esquinçada. Thompson redueix Zola a un pusil·lànime (d’on hauria tret l’ànim per escriure i pel seu contundent J’accuse?) a través d’un inexpressiu Guillaume Canet; això mentre que el seu Cézanne, histèric i ressentit, és la caricatura d’un geni encarnat per un Guillaume Galliene passat de voltes. Mal estructurada a partir d’una hipotètica trobada última, que s’alterna amb una sèrie de flashbacks, el film és ple de diàlegs sentenciosos sense haver-hi ni una idea interessant sobre pintura (per molt que la fotografia vulgui inspirar-se en Cézanne) o literatura. Amb dues pinzellades, William Dieterle va dir més sobre aquesta relació a The life of Émile Zola, film de 1937 a l’entorn del cas Dreyfuss. I va estalviar-se els comentaris grollers sobre les dones que la directora posa a la boca dels personatges, sobre tot de Cézanne, amb condescendència.