Profeta a casa seva

El Mercat de Música Viva de Vic va demostrar ahir tenir inexpugnable la seva capacitat per sorprendre, que és –o hauria de ser– el bé més preuat d’un festival. Mentre centenars de professionals s’embarcaven en speed meetings de mé6s o menys formalitat en diversos espais de l’Atlàntida, el públic del Mercat va ser testimoni de propostes amb un grau elevat de valentia, transgressió i desimboltura. Va ser el cas, sobretot, de la cubana La Dame Blanche, als quals hi haurà una nova oportunitat de veure-la divendres vinent al Festival BAM. Amb la carismàtica Yaite Ramos –filla de Jesús Aguaje Ramos, director de l’orquestra de Buenavista Social Club– al capdavant, el grup, completat amb un bateria i un programador, va remoure la vela vermella del Mercat amb una descàrrega de “hip-hop urbà cubà”, segons definició de la pròpia cantant, particularitzada per l’ús d’una flauta travessera, balls d’alta càrrega sensual i lletres de signe social. També d’Amèrica, en aquest cas uns veneçolans establerts a Mèxic, van fer-se valer força La Vida Bohème, un grup que amb deu anys d’història ja ha guanyat Grammy llatins i ha endossat les seves cançons en videojocs com el de FIFA 12 o Grand Theft Auto. Pop-rock de guitarres i teclats en còlera, en el seu cas, amb desacomplexada vocació de masses, com es va posar de manifest quan Henry D’Arthenay, el seu simpàtic cantant, va saltar al públic (d’una cinquantena de persones amb prou feines) com si es tractés del Palau Sant Jordi. I molt destacable, també, l’actuació del basc Amorante, un músic amb vint anys de trajectòria transformat en un one-man band decidit a passar la música tradicional i popular de la seva terra pel sedàs de l’experimentació. Una guitarra, un harmònium, efectes de veu a dojo i molt d’humor per a una proposta amb més d’un punt en comú, per exemple, amb la del Niño de Elche i que demostra, tal com ja va passar l’any passat al Mercat amb el salt mortal sense corda de Kepa Junkera i Los Hermanos Cubero, que la música tradicional al País Basc té uns quants personatges disposats a fer-la sacsejar. Hi va haver músics de tot el món, ahir a Vic, però la gran triomfadora, tanmateix, va ser una vigatana de soca-rel: Núria Graham, que va destapar les cançons de Does it ring a bell, el seu segon disc de llarga durada, previst per al novembre, amb una seguretat impròpia d’algú que té 21 anys. Va comparèixer sola amb la guitarra (que, per cert, toca amb una personalitat exultant) i protegida per una cortina transparent amb esquitxos de color.

El també vigatà Jordi Casadesús (baix) i Aleix Bou (bateria), als quals recentment se’ls ha unit Artur Tort (teclats), van sumar-se poc després mentre, a la cortina, hi ressaltaven les seves ombres. I, plegats, van anar filant un concert rodó.