Les estrelles de l’art antic

En el darrer article em vaig referir a les estrelles de l’art contemporani. M’ha semblat que ara tocava dir alguna cosa sobre els mestres antics, perquè avui també n’hi ha que són estrelles, encara que en el passat no sempre van brillar com ara.

Delimito el camp als grans artistes de les arts visuals dels segles XVI al XVIII. Qui són els clàssics de sempre, els que han mantingut al llarg dels segles la més alta estimació sense gaire oscil·lacions? Leonardo, Rafael, Giorgione, Ticià, Rubens... són alguns dels creadors que compleixen aquestes condicions. Ara bé, qui són els artistes del passat que avui, a principis del segle XXI, ocupen el lloc més alt d’estima, interès i valoració, els que omplen més pàgines en publicacions i diccionaris de caràcter especialitzat? Els noms canvien, perquè els mestres antics que més brillen en el firmament artístic actual segurament són Miquel Àngel, Caravaggio, Rembrandt i Goya. Tots ells van tenir una reputació pòstuma amb notables oscil·lacions, i la seva obra va ser objecte de no poques crítiques. La seva pintura va ser injuriada en moltes ocasions. En el cas de Goya, també el seus gravats. És excepcional el cas dels aiguaforts de Rembrandt, elogiats i admirats contínuament durant segles, fins i tot per aquells que criticaven la seva pintura. Aquests darrers artistes no coincideixen amb els que van mantenir una reputació més alta i constant al llarg dels segles. Avui es prefereixen els rebels. El classicisme no ha estat el valor dominant de l’art del segle XX, sinó la innovació, la provocació i la rebel·lia. Com sempre, el present construeix el passat.