Entre poètica i política

No s’hi perd mai res, escoltant els mestres. Per a la història de la crítica d’art d’aquest país, José Corredor-Matheos (Alcázar de San Juan, la Manxa, 1929) n’és un i de ben notable. Pertany a una generació de tractadistes molt maltractada; gent que, per anys que passin, continuem imaginant amb americanes grises, una olor penetrant de colònia barata i una mirada tristíssima que contrarestaven amb una retòrica gongorina. En els primers anys del franquisme, n’hi va haver molts, és veritat, d’aquests gasetillers. A Girona mateix, durant força temps, l’exercici de la crítica a la premsa del règim es va confiar al censor del Ministeri d’Informació i Turisme, que feia el que bonament podia. Això si no es delegava en un caporal de la caserna militar que devia tota la seva formació intel·lectual a una fugaç visita al Museu del Prado i que els artistes d’aquí, amb més fatiga que humor, coneixien com el “sargento chusquero”. Però no tota la crítica d’art era d’aquest estil, més pròxima a un informe de bona conducta que a una reflexió documentada. I tampoc va ser, en qualsevol cas, un tret uniforme del llarg, llarguíssim franquisme.

El poeta, historiador i crític d’art José Corredor-Matheos, invitat dijous passat als Encontres de la Càtedra d’Art i Cultura Contemporanis de la Universitat de Girona, hi va posar fins i tot data: a partir de 1962, amb la vaga dels miners d’Astúries i, sobretot, amb les protestes estudiantils de 1965, es va obrir una bretxa que no faria sinó eixamplar-se en les dècades següents. Corredor-Matheos va iniciar-se en la crítica d’art el 1961 i, si bé abans d’aquella data hi havia hagut iniciatives de renovació lloables, com els Salons d’Octubre, els Ciclos de Arte Nuevo, l’Escola d’Altamira o l’Associació d’Artistes Actuals, no va ser fins als seixanta que la teoria artística va enllaçar amb els corrents d’una modernitat que havia trobat “tots els ponts tallats”. Durant la taula rodona sobre la crítica d’art des del tardofranquisme fins a l’actualitat, organitzada a propòsit de l’exposició del Museu d’Art sobre l’Assemblea Democràtica d’Artistes de Girona, Corredor-Matheos va recordar amb afecte alguns dels seus col·legues d’aleshores, alguns supervivents entranyables com Sebastià Gasch i Josep Maria de Sucre, i fins i tot alguns que, afins al règim, com Joan Cortés o Alberto del Castillo, temptejaven una certa obertura. Tots li despertaven prou tendresa, va dir, perquè no se sentís autoritzat a jutjar-ne cap: “Cada persona és un cas singular. Si durant la guerra t’havien matat el pare o t’havien tancat la fàbrica, com t’havies de sentir? S’ha d’entendre, això, també.” En qualsevol cas, ell acabaria formant part del grup d’Àngel Marsà, Rafael Santos Torroella, Eduardo Cirlot o Alexandre Cirici, que integrarien la secció catalana de l’Associació Espanyola de Crítics d’Art, encara que sovint representaven posicions radicalment antagòniques. De Cirlot, recorda que era tan brillant com irregular: “Feia córrer que escrivia els llibres d’art en una setmana i els de poesia, en un sol dia. Era una exageració, és clar, però la seva obra se’n ressent, perquè té moments d’una extraordinària intuïció i faltes de rigor clamoroses.” La seva és la generació dels grans paradigmes: l’estructuralisme, la semiòtica, el conceptualisme, la postmodernitat, però també és l’última que encara va creure en la crítica com un gènere literari, i no pas sense conflicte. “Cirici deia que s’havia de contemplar l’obra sense intervenció dels sentiments, com un forense damunt un cadàver”, recorda Corredor-Matheos, que continua creient, al contrari, que hi ha “un rigor càlid”, que “l’art no es pot separar de l’emoció que desperta” i que, en tot cas, el compromís polític ha de néixer de conviccions íntimes, no de consignes: “El debat d’aquella nostra generació continua sent un problema no resolt. Encara avui se sosté que en un temps tan conflictiu com el present la poesia no hi té lloc, que tot ha de ser art de denúncia. Però és que hi ha algun moment de la història que no hagi estat terrible?”

En la generació a la qual pertany Corredor-Matheos hi predominen els poetes: ell mateix, Joan Perucho, Joan Teixidor, Ángel Crespo, José Hierro, Josep Palau i Fabre. El mateix Cirici, amb la seva exigència científica, no va desatendre l’apunt líric. Aquest ja no és el to d’avui. La periodista Maria Palau, crítica d’art d’El Punt Avui, va referir-se a l’exemplaritat de Joan Brossa, capaç de mobilitzar la societat amb un humil poema objecte, mentre que les institucions artístiques “es mostren incapaces d’absorbir l’energia contestatària del carrer”, encara que tinguin lloc davant mateix de les seves portes “immaculades”, com en l’atemptat de la Rambla de Barcelona de l’agost passat o en les manifestacions de la present “revolta democràtica”. Narcís Selles, comissari de l’exposició de l’ADAG, i el professor Xavier Antich van afegir que la creativitat s’ha apoderat espontàniament del carrer, de la multitud, i que potser ja no serveixen nocions provinents del model neofordista, com les va definir Antich, en què artistes, comissaris, crítics, historiadors i gestors constituïen parcel·les impermeables. En certa manera, confluïen en la tesi d’Oriol Fontdevila, segons el qual l’art és un instrument de mediació per a la transformació social al marge de la seva concreció. Corredor-Matheos els escoltava circumspecte: en plena democràcia, el llenguatge, el to, la combativitat d’aquests nois, eren els mateixos que havia conegut entre la resistència antifranquista.