Janer torna a Mallorca
L'escriptora situa a l'illa una història coral d'amors i secrets en què els personatges s'han de reconciliar amb el passat
La idea parteix de l'encontre fortuït de l'escriptora amb un senyor jubilat que havia treballat al departament de Cartes Mortes de Correus, que era l'àrea on abans anaven a parar els sobres sense remitent o destinatari clar i que, per tant, s'acabaven destruint al cap del temps. Un dels protagonistes de la novel·la, en Lluís, sent una fascinació per les cartes. Quan ell era un infant, la seva mare, Ricarda, va morir trista i amargada, esperant que el carter li dugués el missatge amb una resposta que ella esperava amb delit. Aquest episodi el marca en el passat i l'haurà de recuperar ja com a adult. Però les cartes seran determinants per a en Lluís també en plena joventut, quan, tot i ser estudiant d'història de l'art, opta per treballar a Correus, i acaba com a responsable del departament de Cartes Mortes. Allà, experimenta una fixació inexplicable per les cartes que periòdicament arriben amb una única signatura: Paula. El noi investigarà per intentar descobrir la mà que escriu aquelles notes que el trasbalsen profundament.
Janer pren també com a referència d'aquest particular departament postal un conte de Herman Melville, en què el personatge principal havia treballat a l'Oficina de Cartes Mortes de Washington.
La Paula és una altra de les protagonistes de la novel·la. El seu pare és un pintor excels, en Gerard, que, després de triomfar internacionalment, es reclou a Pollença, on ella dedicarà moltes energies per cuidar el seu pare en la seva vellesa i vetllar perquè la seva obra es mantingui malgrat la decrepitud física de l'artista. La companya d'en Gerard, la Martina, té un influx fortíssim en pare i filla, i marcarà la seva existència; també en Sergi, marxant sense escrúpols amb qui la Paula s'haurà d'enfrontar.
«És una novel·la de secrets. Tots en algun moment esperem algun missatge. I, encara que hagin canviat els sistemes de comunicació, sempre guardem un SMS o imprimim un e-mail per no perdre'l. Tenim necessitat de comunicar-nos», subratlla l'escriptora. «Quan era jove escrivia cartes, ara no, però escric SMS i e-mails llarguíssims! Per a mi les paraules escrites són molt importants.» Janer, en aquest volum, retrocedeix a una època poc definida en què el carter del poble es desplaçava en bicicleta, i dibuixa l'angoixa d'una dona que el veu passar però ell no s'atura, mentre ella espera la carta que l'alleujaria. Al voltant de la Ricarda, un conjunt d'homes que pateixen el seu influx per diferents motius. «És una novel·la sobre l'amor en les seves diferents facetes: en la parella, entre pare i filla, o en l'amistat que oscil·la entre la lleialtat i la traïció», diu. L'amor paternofilial esdevé possiblement la història més punyent del llibre. «L'amor per un pare pot portar a prendre decisions límit», diu Janer.
Retorn a casa
Cartes que sempre he esperat és el retorn als escenaris habituals de Mallorca, sempre presents en els llibres de l'escriptora, després del parèntesi que va significar Passions romanes, en què la capital italiana era l'epicentre. «Tenia moltes ganes de tornar a Mallorca», explica Janer, que va acabar escollint Pollença com a escenari principal. En una casa cèntrica del poble –Pollença té llarga tradició com a vila d'artistes–, es va imaginar que hi viurien en Gerard i la Paula, a tocar de les escales del Calvari, un espai molt conegut de l'illa, sobretot per la processó del descens de Crist que s'hi fa durant la Setmana Santa. L'església de la Mare de Déu dels Àngels, patrona de Pollença, i el claustre de Sant Domingo són altres dels indrets que hi apareixen. L'escriptora ha volgut localitzar el llibre en indrets coneguts, com ara Llubí (d'on és originari en Lluís), poble a uns 20 quilòmetres de Pollença on estiuejava de petita; també hi surten alguns espais de Palma. «Hi ha una implicació emocional meva amb els escenaris de la novel·la», afirma.
Doble versió bilingüe
Maria de la Pau Janer explica que sempre havia quedat «descontenta» amb les traduccions al castellà, per això, i seguint el consell de l'escriptora Carme Riera, va optar per traduir-se ella mateixa. O, més ben dit, versionar-se. L'escriptora assegura que no tradueix, sinó que escriu simultàniament dues versions, i que, a mesura que va escrivint en català i castellà, les dues versions «es van autoalimentant». «És una opció que ja vaig prendre quan vaig ser finalista del Planeta, i em permet arribar a un públic més ampli», aclareix l'autora.
