Una victòria sense contradiccions

Morgan Freeman, gloriosament present en dues (Unforgiven i Million Dollar Baby) de les pel·lícules fonamentals de Clint Eastwood, consta com un dels productors d'Invictus i, segons s'explica, va ser qui va parlar-li de l'existència d'un llibre del periodista John Carlin que narra com Nelson Mandela va construir la nova Sud-àfrica aconseguint la identificació dels seus habitants amb l'equip nacional que va guanyar la copa del món de Rugbi disputada l'any 1995 en aquell país. Freeman, doncs, volia ser Mandela i el seu amic Eastwood va satisfer el seu somni perquè, a més, en aquella història hi va observar una actitud política que considera exemplar: la capacitat de superar unes circumstàncies personals (i a la vegada col·lectives: Mandela havia passat 25 anys en una presó, però tota la població negra havia patit el règim de l'apartheid) per fer possible la reconciliació entre les parts d'una població dividida.

Dit de manera molt simplificadora, aquesta divisió ho era entre la part dels que temien perdre els privilegis aconseguits amb un règim racista que discriminava, perseguia i condemnava a la misèria els de l'altra part. A aquests últims se'ls demanava el perdó i la reconciliació, però els primers estaven disposats a demanar perdó i a prendre consciència que allò que els hauria de resultar més difícil seria reconciliar-se amb ells mateixos després del que havien fet? Aquesta pregunta la plantejo perquè, almenys a la pel·lícula de Clint Eastwood, hi ha negres que són cridats a perdonar, però no hi ha blancs que demanin perdó. A partir d'un moment, estan disposats, això sí, a compartir el seu equip de rugbi amb els altres, que abans identificaven els Springboks com un símbol de l'apartheid. Com aquest equip de blancs, amb un sol jugador negre, arriba a ser l'orgull comú d'una nació dividida? És allò que intenta explicar Carlin a El factor humà (La Campana) i Eastwood a Invictus. El problema és que, sobretot a la pel·lícula, tot sembla massa fàcil. No es tracta de discutir l'estratègia i el geni polític de Mandela, ni tampoc el fet que realment aconseguís els seus objectius a través de la potència identificativa i emocional de l'esport, però a la pel·lícula tot sembla tan simple que costa de creure que fos així de bonic. S'apunten algunes contradiccions, però se n'eviten moltes: no sembla tenir-ne cap Mandela, figura tan santificada i tan d'una sola peça que la interpretació de Morgan Freeman també ho és. No hi ha les tensions a l'interior del Congrés Nacional Africà (ACN) i tampoc apareix la figura controvertida de Winnie Mandela (només una referència a la separació del seu marit), mentre que hi ha blancs que remuguen, però que acaben abraçats a les seves criades negres en el partit de la final.