“El cinisme dels estats és infinit”

A Sàpiens tenien la secció “què hauria passat sí”, i un historiador feia un exercici d’imaginació. Era interessant tot i que arriscat i acientífic. Però els escriptors no tenim cap obligació de ser científics, sinó de ser versemblants i escriure bé. Sempre m’han interessat les ucronies, però trobo que en general són fluixes narrativament i jo he intentat fer una història independent al marge de la ucronia.

És una obsessió que tinc. La guerra va ser molt dura i, en canvi, si Franco hagués fet aquest pas, i se sap que Hitler va pressionar-lo en aquest sentit, molt probablement el franquisme hauria caigut el 1944 o el 1945. Franco mateix no hauria sobreviscut i s’hauria restablert la democràcia,i el destí de Catalunya potser hauria estat diferent... potser fora d’Espanya. M’interessava plantejar-ho.

Va existir de tot: la covardia, l’egoisme i l’extrema generositat. A la Catalunya del Nord es tendeix a tenir complexos d’inferioritat, ja sigui envers els francesos de París o envers els catalans del Principat. No he volgut fer cap acte de justícia, però m’interessava reparar aquest complex d’inferioritat i mostrar que podien haver estat generosos: éssers humans que n’acullen d’altres.

Volia entendre com s’entra en una lògica bel·licista i acceptar la violència per arribar a vèncer una violència prèvia. M’interessava retratar un personatge del tot allunyat del que pot ser un militar o un combatent armat. Algú amb un defecte físic que el fa incapaç per disparar i que viu en una bombolla que són els diccionaris i la literatura, però de la que toca menys de peus a terra, Verdaguer, Folch i Torres... Tot d’una, rep una injecció de realitat tan forta que s’adona que ha de canviar.

Part de la novel·la transcorre al Vallespir, una comarca gens coneguda, i era necessari que els personatges actuessin en relació amb la identitat i a la llengua catalanes com ho haurien fet als anys 40. Aleshores es parlava més català que ara, però el treball d’acceptació de la identitat francesa ja estava pràcticament consolidat. A alguns personatges els costa entendre el discurs sobre la independència de Catalunya, ni entenen per què hauria de ser necessària, i els dol veure que el català desapareix, però els sembla natural.

La relació de la gent del nord amb la llengua catalana és equivalent a la que va tenir la gent del sud fins ben entrat el segle XIX. Després hi ha una desviació amb l’escola gratuïta obligatòria del 1880 i amb la Primera Guerra Mundial. La gent acaba acceptant que són francesos i que el català desapareixerà.

Sí, crec que ho és. Les escoles que hi ha fan feina, però són minoritàries. Ho dic amb calma, però estic desesperat. És un dolor molt profund. A Catalunya, la burgesia va apostar en un moment donat per la llengua catalana, cosa que allà no ha passat mai, i després hi ha l’oficialitat, que això canvia la percepció que es té d’una llengua.

No crec que ho aconsegueixin. El mur jacobí s’està reconstruint i es pot acabar malament per culpa de França. El cas cors és molt especial, en part perquè hi va haver molta violència durant anys i perquè totes les concessions fetes per França a Còrsega són fetes a la violència. França dona més als més violents, als altres no els dona res. El cinisme dels estats és infinit. Jo he vist desaparèixer la llengua catalana, ara que ja acumulo mig segle de vida. Abans sentia parlar català cada dia pels carrers i avui això és excepcional.

En té sobre el prestigi de la llengua, no tant sobre el seu ús. Hi ha més gent que pot tenir ganes d’aprendre el català o que els seus fills l’aprenguin perquè existeix Catalunya, una entitat relativament diferenciada d’Espanya. L’única manera de salvar el català allà és amb la independència de Catalunya, per la seva visibilitat definitiva.

He de confessar una certa sorpresa agradable, perquè una societat educada en uns principis jacobins tan forts, i fins i tot de vegades un punt més perquè els nord-catalans s’han de fer perdonar el fet de ser-ho mostrant-se encara més francesos que els francesos, es veu amb bons ulls, però amb escepticisme.

No és una causa perduda, la independència de Catalunya, però en el llibre he anat amb compte d’evitar qualsevol clau d’actualitat. Sabia que seria inevitable pel tema mateix, però he intentat allunyar-me’n al màxim. Per mi fer literatura és fer obres que aguantin el pas del temps. El final de la novel·la és el que m’ha semblat més versemblant, no el que a mi m’hauria agradat.

He intentat fer-ho com més simple millor, perquè el lector no es perdi, però sí que he hagut d’anar canviant de temps. Darrerament sempre escric en present de l’indicatiu perquè m’hi trobo a gust, és com una manera més pausada d’escriure.

Encara ho és i tinc un domini del francès molt més immediat i fluid, però continuo pensant que és un avantatge perquè m’obliga a pensar el que vull dir. Els anys d’escola són bàsics perquè és quan es fixa una llengua i jo fins als 16 anys no en sabia res, del català escrit, ni que hi hagués diccionaris ni novel·les, una mica com el protagonista que descobreix la llengua de petit a través de la revista La Mainada. Llavors hi havia també El Patufet. Volia veure com algú, a través d’una cosa modesta pot descobrir que l’important no és el que s’explica, sinó la llengua en què s’explica.