Assassinats amb lògica matemàtica
Raúl Arévalo protagonitza el ‘thriller’ psicològic amb elements fantàstics ‘El aviso’, de Daniel Calparsoro
“Raúl Arévalo està en estat de gràcia, dona molta força a la pel·lícula”, comenta satisfet Daniel Calparsoro, en una entrevista a El Punt Avui. “Vam entrar alhora a El aviso, no era cap imposició, però si no m’ho haguessin plantejat l’hauria demanat igualment. Vaig quedar molt content del seu treball a Cien años de perdón. És un actor dels grans, molt seriós i generós a l’hora de treballar.”
La isla mínima i el seu premiat debut en la direcció amb Tarde para la ira han situat Raúl Arévalo al cim del cinema espanyol. Ara protagonitza El aviso, “un thriller psicològic, d’intriga, amb algun toc fantàstic”, en paraules del seu director. Belén Cuesta, Aura Garrido, Antonio Dechent i el nen Hugo Arbués són altres intèrprets d’aquesta història que se situa a Madrid en dos temps: a l’actualitat i deu anys enrere. Jon (Arévalo), un home obsessionat amb els números, és testimoni de l’assassinat d’un amic seu en una benzinera. Molt afectat, descobreix que hi ha hagut diversos assassinats al mateix lloc, i creu que tenen una lògica matemàtica. Si té raó, un nen serà assassinat deu anys després al mateix lloc, i busca la manera de contactar-hi.
Història d’incomunicació
“És una història sobre la incomunicació –explica Calparsoro–, i em semblava que aquests dos personatges que viuen en temps diferents, tot i que a la mateixa ciutat, i l’obsessió d’un d’ells per salvar l’altre, contenia molta emoció i èpica.”
Daniel Calparsoro va néixer a Barcelona el 1968, va créixer a Sant Sebastià i viu a Madrid. Després de debutar amb la impactant Salto al vacío (1995) i d’uns inicis d’autor, s’ha especialitzat darrerament en un cinema més comercial. “M’agrada el thriller –comenta–, enmig de la normalitat apareixen situacions extremes que porten els personatges al límit. A més d’adrenalina i tensió, sempre hi ha por, passió, incertesa... Disfruto molt veient thrillers al cinema, i en aquesta pel·lícula he intentat construir un carrusel d’emocions.” Això sí, li interessava “dotar els personatges i la pel·lícula d’un component emocional fort”, no volia cenyir-se “exclusivament a la trama; que cada personatge tingués el seu món, arrelat en coses reals”.
