Gala, l’artista

Egoista, manipuladora i amb una sola preocupació: la fama i els diners. Així ens han explicat Gala i ens ho hem empassat sense mastegar. No tothom ha caigut en el parany dels prejudicis, però. La historiadora de l’art Estrella de Diego fa anys, per no dir un parell de dècades, que predica que a la dona de Dalí, nascuda Helena Dmitrievna Diakonova (1894-1982), li han posat unes banyes i una cua vermella de diablessa per tapar la seva autèntica personalitat, que no vol dir que fos dèbil, tot el contrari. Era “complexa”. I, el que no agrada admetre a molts, era creativa. Una de tantes dones amb instint artístic que s’invisibilitza i es relega al rol de musa inspiradora d’un home. El patró de sempre.

Parlem d’una Gala intel·lectual? Doncs, sí, vet aquí la història que s’ha amagat. La Gala culte i artista és la que s’imposa en l’exposició que obre al públic avui el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) i que du per títol la signatura que Dalí va triar per a moltes de les seves obres: Gala Salvador Dalí. Ell mateix va confessar que els seus millors quadres eren els que tenien aquesta doble firma. Dalí no va enganyar ningú: el seu art no el va engendrar només la seva mà. Gala n’era tan autora com ell. “Gala Salvador Dalí és el tercer personatge que els sintetitza a tots dos”, exclama De Diego, comissària del projecte.

Grans pintures

A la mostra, que es pot visitar fins al 14 d’octubre, s’han reunit algunes pintures extraordinàries amb aquesta firma andrògina, com Naixement dels desitjos líquids (1932), del Museu Guggenheim de Venècia; Un segon abans de despertar d’un somni provocat pel vol d’una abella al voltant d’una magrana (1944), del Museu Thyssen de Madrid; i L’esfinx de sucre (1933), del Museu Dalí de Sant Petersburg (Florida), aquesta rubricada amb un dels diversos sobrenoms amb els quals es referia a la seva estimada: Olive (oliva), pel color de la seva pell.

Avís important: aquesta mostra no tracta de Dalí. Versa sobre Gala i és la primera que s’organitza. I calia. “Gala és extremament coneguda però de manera molt superficial”, engalta el director del MNAC, Pepe Serra. La mostra no tracta de Dalí, però les coses clares. “Reivindicar Gala també és reivindicar Dalí. Ens ajuda a entendre’l millor”, precisa De Diego.

Si bé hi ha préstecs internacionals de primera categoria, no s’hauria pogut fer sense la col·laboració de la Fundació Gala-Salvador Dalí de Figueres, que ha aportat 234 de les 315 peces que s’exhibeixen, entre pintures, dibuixos, fotografies i documents diversos. La institució que vetlla pel llegat de tots dos és la que va proposar al MNAC treballar conjuntament la idea d’aquesta exposició pionera. La directora dels Museus Dalí, Montse Aguer, afirma que han rebut peticions d’arreu per acollir-la després de Barcelona, però que no serà possible per la fragilitat de bona part del material artístic.

N’hi ha que surt per primera vegada dels seus refugis, el castell de Púbol i el Centre d’Estudis Dalinians. A Púbol és on De Diego va sentir la revelació per poder saber qui va ser realment Gala i com va modelar el seu misteri. I no només perquè va ser una aventura creativa que van compartir junts: “és el gran objecte surrealista fet per tots dos”. Tot el projecte de reforma i de decoració (els esbossos es presenten per primera vegada al MNAC) estava destinat a convertir aquesta fortalesa “en el seu espai per pensar i per repensar-se. Un món interior secret que no volia que ningú penetrés. Púbol és com ella: un mol·lusc, fort per fora, tou per dins”, remarca l’experta, que ha obviat expressament del seu discurs les visions més morboses del cau on la Gala crepuscular rebia els seus amants en fila índia. “Gala era surrealista i al que menys donaven importància, els surrealistes, era al sexe!”, conclou.

La casa i la tomba de Gala a l’Empordà acaba de brodar el títol del projecte: Gala Salvador Dalí. Una habitació pròpia a Púbol. El focus s’ha posat sobre els objectes més personals que l’envoltaven. El seu univers més íntim, aliè a tothom. Dalí inclòs. Com la seva biblioteca de llibres escrits en ciríl·lic. “Va ser una lectora perspicaç.” De Tolstoi i Dostoievski. De Puixkin, Blok i Maiakovski. D’Anna Akhmàtova i Marina Tsvietàieva. “A Púbol, Gala es retroba amb els seus orígens russos”, destaca la comissària. Hi preserva les fotografies familiars, l’únic que es va endur quan va fugir. Tota la resta ho va incorporar després i al castell ho va impregnar dels seus records infantils i dels juvenils en el París del principi de segle.

Al MNAC s’exposen els peluixos que li feien companyia. El seu mirall de mà, el seu molinet de cafè amb decoracions de L’Àngelus de Millet, els seus vinils de Wagner i Txaikovsky... o el seu joc de cartes de tarot, que la cosa esotèrica la posava. I els seus vestits, també; els més elegants, de Christian Dior; els més curiosos, amb estampats dissenyats per Dalí; i els més modestos, com la camisa d’estil mariner amb la qual el pintor la va retratar tantes vegades, una de les darreres, a Dalí d’esquena pintant Gala vista d’esquena eternitzada per sis còrnies virtuals provisionalment reflectides a sis miralls vertaders (1972-1973), propietat de la Fundació Dalí.

De Diego afina la seva tesi. Gala no es va fer artista al costat de Dalí. Ja n’era en temps del seu primer matrimoni amb el poeta Paul Éluard. Per ell va deixar Rússia. I amb ell va participar en el despertar del moviment surrealista. “Gala és la peça que falta per entendre el tauler del joc surrealista. Ho deien els líders del grup, que l’adoraven”, exclama la historiadora de l’art. A Éluard el va fotografiar amb la naturalitat d’un Man Ray. I li va escriure el pròleg d’un dels seus primers llibres de poesia, Dialogue des inutiles (1914).

“Escrivia amb talent.” I a la mostra del MNAC hi ha molts més testimonis per comprovar-ho: cartes, postals i fulles manuscrites de la seva autobiografia, inèdita fins fa poquíssims anys. Qui sap si també va escriure una novel·la. Si més no li ho va revelar al poeta René Crevel, amic íntim seu, però l’original no s’ha trobat. De moment. Queden fils per estirar. Queda Gala per descobrir.

El 1929 la seva vida va fer un gir de 180 graus. Dalí va entrar al seu cor i s’hi va quedar per sempre. Va trencar amb Éluard (i amb el seu amant, l’artista Max Ernst, del qual el MNAC exposa un esplèndid retrat que li va fer). Ho va deixar tot per Dalí. Filla inclosa. “Que un home es desentengui dels fills passa, però a una dona no se li perdona.” Un altre motiu per engreixar la seva llegenda negra. Però aquí és on els tòpics de l’ambició desmesurada grinyolen. “Gala era una dona que estava casada amb un poeta famós al cosmopolita París. Ho va abandonar tot per anar-se’n a viure amb un jove artista desconegut en una barraca de pescadors d’un racó de món de l’Empordà. On és l’interès malvat d’aquesta dona que hauria pogut tenir qualsevol home?”, es demana De Diego.

L’atracció va ser total, però l’experta no convida a veure-ho com un amor convencional. “Gala va veure en Dalí un tipus diferent. Un geni a través del qual ella també es podria construir. I es van construir mútuament.”

Sota l’influx de Dalí va crear algunes obres signades. Més aviat poques. Un parell d’enginys surrealistes que, malauradament, no s’han conservat. N’hi podria haver un tercer, però està pendent d’investigar. I, aquest sí supervivent, un cadàver exquisit, el típic joc surrealista, que guardava el Centre d’Estudis Dalinians als seus fons i que ara l’estrena el museu de capçalera de l’art català. Però la seva gran obra va ser encara més moderna i tot: “Gala es va camuflar de model, però el que és cert és que no es va limitar a posar passivament per als quadres de Dalí. Ella és la que decidia com volia presentar-se i representar-se. Tot va ser una gran performance”, rebla De Diego.