Llapis contra bombes

L’artista Josep Guinovart tenia onze anys quan l’aviació italiana va bombardejar sense pietat Barcelona, els tràgics dies 16, 17 i 18 de març del 1938, fa 80 anys. 118 criatures, més o menys de la seva edat, van perdre la vida, d’un total de 815 víctimes civils. Un terç d’aquests infants van ser abatuts en l’atac que va afectar el convent de Sant Felip Neri, que la Generalitat havia destinat a centre d’acollida de nens de tot l’Estat que fugien del front.

Espantada, la seva mare el va agafar junt amb els seus germans bessons i se’l va emportar al seu poble d’origen, Agramunt, amb la mala sort que només d’arribar els aliats de l’exèrcit de Franco també van fer caure bombes sobre les terres de l’Urgell. El petit Guinovart es va acabar refugiant al bosc, dins d’una humil cabana sense sostre. I allà va aprendre a exorcitzar les seves pors en contacte amb la natura, jugant amb el fang i comptant estrelles.

Guinovart, un dels artistes més importants de la postguerra, va evacuar fins al final dels seus dies la mirada d’aquell nen indefens davant la bogeria dels homes de la guerra en centenars d’obres d’art que avui ens continuen llançant missatges colpidors sobre el significat d’un conflicte bèl·lic. L’art el va salvar, com a milers d’infants que, com ell, van viure i van veure aquell terror tan difícil de descriure en paraules. El llapis es va convertir en la seva arma per afrontar-lo i per denunciar-lo.

Se’n conserven moltíssims, de dibuixos fets per la mainada durant la Guerra Civil. Alguns van sorgir a les aules com a teràpia, amb la complicitat de mestres preocupats per l’estabilitat emocional dels seus alumnes. D’altres van ser utilitzats per fer saber al món, des de Rússia fins als Estats Units, el que estava succeint. És tan ingent el material artístic infantil, que la feina l’ha tingut El Born Centre de Cultura i Memòria per fer-ne una selecció per a l’exposició Una infància sota les bombes (fins al 31 de març), que ha comissariat l’historiador Jordi Guixé.

Petita selecció (se n’exhibeixen prop d’una setantena, alguns de custodiats en arxius municipals, d’altres de rescatats pel col·leccionista Ramon Soley d’una d’aquestes operacions propagandístiques que va tenir lloc a Nova York), però molt representativa dels neguits que compartien aquelles criatures. Òbviament, el principal eren els monstres que s’havien apropiat del cel de la ciutat. Però també els mals que havien escampat a la terra i que havien trastocat la vida quotidiana. En molts dibuixos els menuts reflecteixen les cues a les botigues, amb gent barallant-se per no quedar-se sense aliments. En d’altres, evoquen l’aparent normalitat a l’escola.

Una normalitat fragilíssima des que el 7 de gener del 1938 les bombes van arrasar l’escola del Mar. Un minúscul fragment de fusta cremada desenterrat d’entre les runes (era el material amb què s’havia construït l’edifici) s’exhibeix a la mostra d’El Born per tot allò que invoca: en paraules de Ricard Vinyes, comissionat de Programes de Memòria: “El projecte destructor d’una manera de mirar el món i d’un model de vida”, el de la República, que va apostar per una política educativa amb uns valors humans oposats al feixisme.

La creativitat espontània d’aquells éssers tan vulnerables dialoga amb obres que va gestar l’adult Guinovart i amb d’altres de més actuals que ensenyen els mateixos ulls, entre ingenus i tristos, dels nens i nenes en els conflictes dels nostres temps. De Guinovart s’exposa la instal·lació de gran format Des del Guernica, que va engendrar, corprès per l’obra magna de Picasso, a mitjan dels noranta. L’artista la va cedir al Museu d’Història de Catalunya poc després de la seva inauguració i aquí, a l’entrada del Palau de Mar, l’han pogut veure des de llavors els visitants. Però tan mal presentada, entaforada contra la paret, que no li fa justícia.

A El Born, el públic pot transitar-la, de manera que descobrirà el seu revers fins ara amagat, atapeït de signes de tots els drames que han assolat el segle XX. La filla de l’artista, Maria Guinovart, demana que es busqui un emplaçament permanent “digne” per a aquesta obra que, després de la mort de l’artista, fa deu anys, pertany a la Generalitat (la va acceptar en concepte de dació per liquidar els impostos de successió amb els seus hereus).

També es mostren tres quadres d’una sèrie que va fer just abans de morir, de títol No esborrem la memòria. En aquests, va substituir la pintura per gomes d’esborrar i llapis. De vell no va deixar de ser el nen marcat per la seva experiència. Com va dir ahir en la presentació el tinent d’alcalde Gerardo Pisarello, no només li van robar la infantesa, sinó també 40 anys de la seva vida. “Quan es va acabar la guerra, aquells infants que van sobreviure no van conèixer la pau, sinó la imposició. La seva memòria va ser menystinguda i silenciada”. “Durant la dictadura, no hi va haver dos bàndols: només un de criminal que va fomentar l’oblit per garantir la seva impunitat”, va etzibar Pisarello amb dedicatòria inclosa al president espanyol, Pedro Sánchez, i als seus estranys equilibrismes en memòria històrica.