Mofa amb amor

Santiago Rusiñol tenia l’olfacte provocador de Pitarra. S’avançava de tal manera als esdeveniments que n’acabava pagant els plats trencats. Aquest és el cas del muntatge Els Jocs Florals de Canprosa (que s’estrena demà), a la Sala Gran del TNC. L’obra, en clau de musical, dona el tret de sortida a l’Epicentre Rusiñol del TNC, que, amb el suport d’edicions i altres institucions (com ara el MNAC i l’Esmuc), recuperarà l’obra d’un artista polifacètic (de la pintura al teatre i l’escriptura) que aposta per un compromís artístic que li permeti ser radicalment lliure. Sense la protecció de cap corrent intel·lectual ni polític. Navegava pels xàfecs mediàtics i aconseguia una equidistància mordaç, com podria ser la d’Oscar Wilde a Anglaterra, també en el tombant de segle, del XIX al XX. Com molt més endavant va fer Salvador Dalí, Rusiñol construeix un jo artista, amb un punt de vista heterogeni, un punt polèmic, pel qual sobrevolava l’autor més enllà de la seva obra, fos en el format que fos.

Jordi Prat i Coll, amb el compositor David Espasa, ha fet una lectura molt laxa d’Els Jocs Florals de Canprosa (en cartell fins a l’11 de novembre) i ha permès que hi entri una glopada de contemporaneïtat, per fer pujar la punxa de la ploma enverinada de Rusiñol. L’autor, pare del modernisme (que va abandonar la dona amb un fill per endinsar-se en la primera bohèmia de Montmartre, a París), va presagiar que els Jocs Florals tenien el perill de premiar els que decidien les forces benestants. I sovint es queia en el ridícul. Com Pitarra, defensava per a l’escriptura (en novel·la o teatre) el “català que es parla”. Alhora que Juli Vallmitjana, per exemple, explorava el parlar caló a l’escenari en les seves postals de personatges gitanos per la Barceloneta. S’allunyava del català florit que tant honorava una burgesia que, d’altra banda, triava el castellà per expressar-se en societat. Rusiñol, després de la seva primera època de teatre íntim, conceptual (hi coincidiria amb Adrià Gual), va decidir que volia conquerir el teatre de referència de la ciutat: el Romea. I és per això que buscava temes d’un cert impacte. Tot i que l’èxit va venir amb L’auca del senyor Esteve (que el TNC ha produït dos cops, el 1997 i el 2010), es va prodigar amb espectacles com Llibertat (que va causar un daltabaix i que el TNC també va recuperar el 2013) i, sobretot, amb aquest inoportú muntatge d’Els Jocs Florals de Canprosa, que va aixecar molta polseguera. Es va estrenar l’abril del 1902, temps de gran convulsió política. Feia poc que l’Estat espanyol havia prohibit els Jocs Florals a Barcelona (aquell any es van fer a la Catalunya del Nord). L’obra de teatre va ser una fiblada al nacionalisme català que va ferir susceptibilitats a tort i a dret. Per això, l’Estat –que va considerar que era favorable als interessos nacionalistes– va arribar a protegir els espectadors de possibles atacs per part dels corrents que hi estaven en contra. El panorama, amb l’acusació de possible relat de rebel·lió per part del govern de Madrid, és un mirall tan fidel del context actual que Prat i Coll no ha hagut de fer gaire cosa més que incidir en aquella provocació. I, des de l’amor, ser capaç de riure’s dels factòtums que ningú s’atreveix a blasmar.

L’obra, amb un repartiment que lideren Àngels Gonyalons, Anna Moliner i The Sey Sisters, promet broma mordaç i inclou sis músics (que alternen instruments de manera que tant toquen cobla com música pop dels vuitanta) i un cor. Així mateix, hi ha assegurat que en cada funció es farà una quina nadalenca entre els espectadors en arrencar la segona part. Qui guanyi s’endurà una ampolla de cava i un pernil! Tal com sona.

Més accions al TNC

Una exposició al hall situa Rusiñol (un dels impulsors d’Els 4 Gats) en la seva època. També els músics de l’Esmuc preparen L’any de la picor, obra d’Enric Morera i Rusiñol (4 de desembre). Per la seva banda, Jordi Oriol farà una adaptació de La niña gorda (del 19 de desembre al 4 de gener, a la Sala Tallers), amb direcció de Xavier Albertí.