Ambició a Casablanca

A propòsit de Razzia, títol que, en aquest cas, es refereix a la insurrecció d’una gent armada i no a una intervenció policial, és innegable l’ambició de Nabil Ayouch, director, guionista i productor francès amb un pare marroquí musulmà i una mare tunisiana jueva. Aquests ascendents, sobretot pel que fa al pare, tenen a veure amb el fet que part de la filmografia d’Ayouch, des de la seva revelació amb Ali Zaoua, príncep dels carrers (2000), està ambientada al Marroc. En tot cas, l’ambició extrema del seu film fa que s’ocupi de diverses històries o vides mínimament creuades.

La majoria tenen lloc a la Casablanca actual, però hi pesa la d’un mestre que, uns trenta anys enrere, va haver d’abandonar l’escola on treballava, enmig de l’Atlas, quan les autoritats van imposar l’àrab als alumnes berbers del lloc: “Què importa l’idioma quan els arrabasses la seva veu?”, lamenta el mestre expulsat.

La dissidència del passat en un àmbit rural repica més o menys en la dels personatges que viuen en el present de Casablanca, on hi apareix el fantasma de la cèlebre pel·lícula homònima sense haver-s’hi rodat un sol pla: una dona amb un desig de llibertat que xoca amb el seu amant masclista; un jueu, propietari d’un restaurant, que sent l’exclusió social; un jove gai que voldria ser el Freddie Mercury marroquí, i una adolescent que explora la seva sexualitat, de tendències lèsbiques. Els seus desitjos no s’acorden amb una societat en què emergeix el fonamentalisme islàmic, però també la protesta social. Són moltes coses i, per això mateix, molta ambició que, en desacord amb el resultat, no es tradueix en la forma narrativa i la visual.