Mirador
Deslocalització de les sèries
Tot plegat posa en evidència que l’augment de sèries no ha estat acompanyat de l’augment de qualitat
Els estudis de comunicació assenyalen que, el 2018, la producció de ficció de les plataformes audiovisuals ha estat considerablement superior a la producció generada pels canals televisius. Als Estats Units, la producció ha superat tots els rècords, fins al punt d’arribar a la creació de 495 sèries originals, fet que suposa un augment del 85% respecte als nivells en què es trobava la producció el 2011. Si ens refiem de les dades, queda clar que la ficció televisiva, sobretot les sèries, tenen un futur esplèndid. L’eufòria entra en contradicció amb el fet que les ficcions continuen sent sèries, però cada cop són menys televisió. Si no considerem com a ràdio una plataforma com ara Spotify, difícilment podem considerar com a televisió un seguit de plataformes com ara Netflix, Amazon i HBO.
Si tirem set anys enrere i ens situem en el 2011, veurem que, en aquell moment, tothom parlava de com la quarta temporada de Breaking Bad estava obrint un nivell d’expectatives que anaven més enllà del mític camí obert per The Wire i Mad Man en el passat. Aquell any, acabava d’estrenar-se Joc de trons i prometia convertir-se en una sèrie d’impacte capaç d’obrir-se cap un públic juvenil que no trobava la seva filiació en les grans sèries clàssiques. La segona temporada de Dowton Abbey assegurava la qualitat de la tradició anglesa, mentre que Boardwalk Empire emergia amb una segona temporada en què no necessitava el nom de Martin Scorsese per consolidar-se.
En l’inici de la dècada present, el fenomen televisiu convertia en anacrònica la vella cinefília i tothom parlava de les sèries com a espai de creativitat audiovisual obert al futur. El terme de l’anomenada segona edat d’or de la televisió encara era utilitzat amb certa comoditat. Netflix era una empresa de lloguer i servei a domicili de DVD i Blue Ray que triomfava als Estats Units i l’Amèrica Llatina.
L’any 2018, el panorama de les sèries de televisió ha canviat de manera radical, perquè el poder de les plataformes amb reproducció en línia ho transforma tot. Aquest any, hi ha hagut sèries interessants, com ara les desventures de Camille Preaker a Sharp Objects (HBO). Els amants del cinema de terror han estat meravellats amb els fantasmes de la família Crain a The Haunting of Hill House (Netflix). Mentre que la idea d’una sèrie d’autor ha estat present en la revisió que Spike Lee ha fet d’un dels seus títols mítics dels vuitanta, Nola Darling (Netflix). Dins del capítol de sèries que han assolit una certa mitologia, hi ha hagut la segona temporada de Handmaid’s Tale (HBO), mentre que la quarta temporada de Narcos (Netflix), ambientada a Mèxic, no ha aixecat gaires passions.
Tot plegat posa en evidència que l’augment de sèries no ha estat acompanyat de l’augment de qualitat i que la irrupció de tot tipus de productes a les plataformes, sense possibilitat de singularitzar-se, ha provocat una crisi d’una certa mitomania serièfila. Ni la previsible segona part de la vuitena temporada de Jocs de trons genera les expectatives que generava tres anys enrere. Han desaparegut les grans sèries de culte, però s’ha accentuat el fenomen hype, que provoca una certa ansietat davant una estrena acompanyada de la immediata frustració. Sembla com si tot l’univers de les sèries de televisió estigués en procés de revisió, que la segona edat d’or hagués arribat al final, mentre s’estan obrint noves vies, nous camins que desconcerten i despisten un públic que no sap què triar, ni què admirar. L’excés genera dispersió, mentre que la política d’augmentar catàleg de la manera que sigui per part de les plataformes resitua la funció de les audiències.
