Qui és el fantasma?

Al començament d'El escritor de Roman Polanski veiem com un nouvingut substitueix un mort. En els títols de crèdit finals aquest nouvingut és anomenat el fantasma, concepte que el títol original de la pel·lícula –The ghost writer– posa en evidència. El fantasma té com a encàrrec mirar de donar forma a la biografia d'un polític que no ha estat escrita pel mateix personatge públic, sinó per la persona morta. De fet, el contracte de l'escriptor implica que la seva funció no serà ben bé la d'escriure, sinó la de posar ordre, transformar, alleugerir i donar contingut literari a un material extens. Des del primer moment de la pel·lícula queda molt clar que allò que interessa a Polanski no és tant mostrar un treball –la revisió i elaboració d'una biografia a l'ombra–, sinó mirar de trobar els enigmes i misteris que hi ha darrere els relats. Sembla com si la biografia oficial no fos més que una mena de tractat cabalístic, darrera del qual s'amaga algun secret que pot ajudar a definir la veritable natura sobre el personatge de qui es vol perpetrar la memòria. De fet, no estem massa lluny del famós Rosebud de Ciudadano Kane d'Orson Welles, ja que Polanski també creu que les històries oficials no fan més que amagar els secrets de les autèntiques històries.

Amb tot, però, allò que fa que El escritor evolucioni cap alguna cosa terriblement fosca i misteriosa no és res més que la presència del fantasma. La clàssica figura de l'investigador esdevé algú que ve i, probablement, torna a les tenebres per tal de donar compte de tot el que s'amaga darrere les aparences, darrere les informacions i darrere els jocs del poder. Polanski utilitza el fantasma per qüestionar la política internacional i per veure quins són els jocs d'aliança que hi ha darrere uns conceptes tan fonedissos com la qüestió del terrorisme internacional. El polític no triga a ser vist com algú que ha utilitzat la tortura en nom de la seguretat i que ha posat en qüestió els drets humans més fonamentals. El personatge, però, se sent protegit pel seu somriure, pel seu posat davant les càmeres i per les normes dels seus assessors. Polanski vol gratar allò que s'amaga darrere de tot això, ja que en el fons el fantasma que utilitza no és res més que l'excusa per posar en relleu un altre fantasma, el de Tony Blair. Entre el fictici líder laborista britànic, que és capaç de complaure sempre els Estats Units fins al punt de jugar fosc per tal de tenir content el poder de Washington, i el primer ministre anglès que es va fer la fotografia a les Açores tota coincidència es força més que atzarosa.

Com a les millors pel·lícules de Roman Polanski, El escritor transcorre en espais tancats, sota una atmosfera marcadament inquietant i amb una clara voluntat d'impregnar d'estranyesa tots els gestos que envolten la ficció. La qüestió més tenebrosa, però, té lloc en el fora de camp. No és cap casualitat que Polanski acabi El escritor amb un brillant exercici de fora de camp que ressalta la seva condició de mestre de la posada en escena. El fora de camp diu alguna cosa sobre el rerefons personal d'aquesta història de personatges tancats en una casa convertida en una illa, perseguits per un escàndol internacional i envoltats per les forces mediàtiques. Polanski va rodar la pel·lícula abans de convertir-se en un personatge assetjat pels pecats de joventut. Al final del trajecte ens queda clar que Polanski substitueix l'escriptor fantasma pel director fantasma.