Llàgrimes de la mala consciència

L’actitud coneguda amb el nom d’autobombo és definida com la lloança excessiva que una persona fa de si mateixa. No cal anar a l’hemeroteca per saber que, al llarg de les 33 edicions dels Goya, la cerimònia ha estat sempre el gran moment en què el cinema espanyol es lloa a si mateix de forma desproporcionada. La cerimònia té alguna cosa de mirall esbiaixat i d’acceptació de la pròpia mediocritat. Cada any, els premis no són res més que un joc de variacions dins la repetició. Les mateixes cares i els mateixos rostres no paren de dir el mateix que diuen sempre. Sembla com si tot plegat no fos res més que una cerimònia barroca en què, al costat d’un etern baix continu, s’intentessin establir certes noves melodies que actualitzen l’eterna tonalitat de cada any.

La festa sevillana ha estat una cerimònia tan impossible com totes les cerimònies que es fan cada any. Llarga, carregosa, repetitiva i avorrida. Hi ha hagut algun punt aïllat d’esporàdica emotivitat i, sobretot, s’ha comtat amb l’enlluernadora actuació de Rosalía reinventant el tema de Los Chunguitos Me quedo contigo, que es va popularitzar a Deprisa, deprisa de Carlos Saura. La variació ha estat el reconeixement de la discapacitat intel·lectual, a partir del moment en què Jesús Vidal, l’actor revelació de Campeones, ha dedicat el guardó a la seva mare.

Boques tancades

El silenci polític s’ha imposat, una vegada més, com una forma de consentiment. Després de la cerimònia de l’any passat, era més que clar que no hi hauria cap referència a la situació dels presos, ni als judicis, ni a res que molestés. Però, per no haver-hi, no hi hagut ni crítiques, ni brometes cap al govern, ni cap a l’oposició. Fins i tot, el fet que l’acte tingués lloc a Sevilla no ha provocat que ningú lamentés davant del flamant nou president andalús els pactes amb la ultradreta de VOX. Algú com Almodóvar en va parlar a la catifa vermella, però a dins, silenci. Ni tan sols El silencio de otros, el Goya que és un digne documental sobre les víctimes del franquisme que esperen justícia, va generar cap reivindicació sobre la memòria pendent. Als Goya només es parla de cine espanyol, de com cada any s’hi fa el millor cinema del món, dels milers d’espectadors que han anat a veure Campeones. Autobombo.

El 2018 no ha estat un mal any per a la difusió internacional d’un cinema espanyol. Mai una pel·lícula espanyola havia inaugurat el festival de Canes i aquest any ho va fer Todos lo saben, d’Ashgar Fahardi, que només va ser nominada per tenir Penélope Cruz a la primer fila. Des d’El amor brujo de Saura (1986), cap producció espanyola havia tancat Canes. Enguany, ho va fer la fallida El hombre que mató a Don Quijote de Terry Gilliam. Molts pocs directors han guanyat dues vegades la Petxina d’Oro a Sant Sebastià i Isaki Lacuesta va aconseguir la fita amb Entre dos aguas, obra d’un cineasta que, el passat novembre, ha estat reconegut al centre Georges Pompidou. Si una actriu ha brillat aquest any ha estat Barbara Lennie. Era la que lluïa més del càsting de Todos lo saben i la gran força de Petra de Jaime Rosales. Encara que la Quinzena de Canes tornés a reconèixer el valor conceptual de Rosales, la pel·lícula va ser oblidada en les nominacions, com també ho va ser una de les millors obres de l’any, Con el viento, de Meritxell Collel, que prèviament havia triomfat a Berlín. Tota aquesta història de la internacionalització ha quedat al marge. Com en la política, en el món del cinema els costa molt veure més enllà del seu petit món, els costa anar més allà dels mal hàbits adquirits en els àmbits gremials. L’autarquia és la norma.

Les grans guanyadores de la nit van ser el tàndem El reino i Campeones, un claríssim exemple de com un model de cinema eficient internament és incapaç de trobar el seu pols a l’exterior. El reino de Sorogoyen és una hàbil faula sobre la corrupció política. Sap descriure la porqueria interna, però es queda molt curta en el moment d’aconseguir mullar-se. Sorogoyen és un cineasta hàbil, amb estil, però juga de forma excessiva amb la tensió visual i, a vegades, espatlla els seus objectius. El reino havia de ser la gran pel·lícula política sobre la porqueria que esquitxa el Partit Popular, però, segons sembla ni a Pablo Casado l’inquieta allò que explica una ficció en què tota referència explícita a la realitat no sembla res més que una pura coincidència.

Campeones de Javier Fresser juga amb altres cartes. Forma part d’allò d’aquell cinema d’aparents bones intencions en què es vol donar veu a la diferència per acabar creant noves formes d’empatia amb els més dèbils. El gran problema que presenta la pel·lícula radica en el fet que sap com transitar entre el discurs sobre la normalització de la discapacitat i la mala consciència emocional respecte a la diferència. Aquesta dificultat és el seu fracàs, però la mala consciencia establerta des de la normalitat ha estat la novetat dels Goya d’aquest any. Potser la pregunta essencial no és altra que voler saber per què, en les celebracions carregades de parafernàlia, la gent és capaç de plorar per aquell qui és diferent mentre que en la vida quotidiana regna l’oblit. D’aquest fet se’n diu hipocresia social, encara que alguns volen veure-hi reivindicació de la diferència.