“Viure poèticament implica una forma de fer, un estat d’ànim concret”

Terra llarga té moltes lectures. La simbologia hi és molt evident i arrela a molts llocs diferents: la memòria, el temps, la passió; però sempre he intentat plasmar-ho d’una manera desacomplexada, “televisada” que diria el poeta felanitxer Miquel Bauçà. Després el llenguatge, el lèxic, hi juguen un paper fonamental.

Haver retornat a Calonge, a Mallorca, després d’anys a Barcelona, et fa replantejar prioritats.

No crec que la meva poesia canviï tant. Sempre hi ha una base teòrica que es va perpetuant al llarg de la dotzena de llibres publicats. És la veu intensa, interior i inconscient que et fa reconeixible. Esquenes vinclades era un tir de pedra endavant, a ferir. Els poemes interpel·laven directament el lector, potser l’incomodaven. Terra llarga és més mesurat, potser amb un punt nostàlgic per la pèrdua de referents, de mestres, però pens que condensa la meva personalitat, l’arrelament amb la passió i les ganes de volar.

Evidentment és una forma de vida. No es pot parlar de poesia solament en termes literaris. Viure poèticament implica una forma de fer, un estat d’ànim concret i unes il·lusions i uns somnis alts. Potser és l’estat més pròxim al paradís. L’únic que espatlla aquest paradís són els mateixos poetes.

La poesia és a l’UCI per l’ús que els poetes han fet i fan de la poesia. Ja no sé si hi ha reversió, possibilitat de sorpresa i de reanimació. Temps al temps.

Veig que heu llegit el llibre! [riu]. L’amistat és un dels meus puntals. Soc un animal social i m’agrada compartir el temps amb la gent que m’estima. El darrer apartat del llibre es titula Testicles, ja pots imaginar que el sexe hi és també ben present, potser diria que hi és però vorejant la frontera del dolor i l’acarnissament. Com una forma de sado new age.

El juràssic queda molt enfora. Supòs que el fet de ser l’únic quinto al meu poble em va provocar una imaginació desbordant que calia canalitzar per algun lloc. Vaig publicar el primer llibre amb vint anys, només en fa quinze d’això, però sembla que faci segles entre lletres. Hi ha hagut molts moments intensos, no només d’escriure, sinó de militància literària.

Crec que tots els que hem crescut poèticament entorn de l’hOriginal, el local on es programa poesia cada dimecres des de fa més d’una dècada a Barcelona, devem alguna cosa a Francesc Garriga. Sempre hi era present, intentant descobrir noves veus poètiques, donant bons consells i no deixant-te caure mai en l’autocomplaença.

D’ell vaig aprendre a retallar tot el que és sobrer d’un poema, a treure tot el que és sobrer i deixar el nucli, el poema.

Tots vivim amb l’esperança constant de la llibertat. “L’amor i la llibertat són el mateix càntic”, diu Blai Bonet. És un tema que em preocupa molt i que sempre és present als meus llibres. He participat en totes les mobilitzacions que s’han fet. Ja anava a l’11 de Setembre quan érem només centenars de persones. Ara és trist veure els polítics destruint el que el poble ha construït. Si Catalunya en solitari s’independitza, als illencs i als valencians ens faran la pell. S’esforçaran de ple a destruir qualsevol veu perquè no pugui passar el mateix. La llibertat fa por a aquest estat feixista que vivim.

Amb el panorama apocalíptic que he dibuixat, crec que queda ben palès. La manca de cultura i l’accés de dements frikis als llocs de poder simplifiquen també l’accés a l’abisme. Només la passió ens pot salvar i fer-nos de nou humans.

La terra com a símil del cos. Les extremitats del cos com a arrels que aprofundeixen dins el que som: animals psicòpates, exploradors del plaer i egòlatres destructors del paradís.