Broma seriosa

Guillem Sala es vol fer passar per dolentot, però no se’n surt. Aquest doctor en sociologia i professor a la UAB, nascut a Barcelona el 1974, explica el que pensa amb un equilibri entre la racionalitat i l’abrandament. Com en la novel·la que presenta, La fuga de l’home cranc (L’Altra).

El 2006 va guanyar el premi Documenta amb Imagina un carrer i des d’aleshores que no publica. Per què? Perquè ha dedicat dotze anys a aquesta obra. Sala s’havia separat i es va “refugiar tres o quatre mesos a casa d’un amic, el Tomeu”, a qui dedica l’obra. “Vam parlar que havíem llegit moltes novel·les sobre l’amor i el desamor, però que cap l’explicava com nosaltres ho vivíem; i vaig decidir fer-la”, explica Sala.

El 50% de l’obra són les peripècies sentimentals, existencials, familiars, socials i laborals del Víctor, un noi introspectiu a qui la Núria ha deixat. El veiem per Barcelona, arrossegant-se com un cuc, com un cordat, de fet. L’altre 50%, en capítols alterns, parteix d’una experiència mística d’una nit a Oxford. “Vaig veure dues estrelles juntes i, de cop, vaig prendre consciència que segurament no estaven l’una al costat de l’altra, que una era molt més lluny de la Terra; i la profunditat del cosmos em va penetrar i em va fer pensar que si de cop coneixia un ésser d’una altra galàxia, la meva primera reacció seria estimar-lo.”

I aquesta experiència obre les portes de Drònia, un planeta llunyà habitat per una mena de crancs i personatges complexos. A través seu, Sala ofereix un banquet de reflexions llamineres i crítiques àcides. Tot amb un estil acurat i un to juganer.

“Tota la novel·la és una broma, però una broma molt seriosa”, com l’estil dels narradors eslaus, els que més li agraden –Lem, Mrozek i, sobretot, Gombrowicz–, profunds i còmics, “que entenen les convencions socials com a farsa, l’existència com a fet tragicòmic”.

Guillem Sala, de manera fluida, fa crítica del clàssic món feliç, del pensament únic, d’internet, del consum i l’empresa, entre molts altres temes, amb unes reflexions, sovint, en format de perla. Les que pesca a la seva manera. “Més d’un terç del temps que he dedicat a aquesta novel·la ha estat imaginant-la de nit, a les fosques. Per crear, necessito el món del meu voltant molt apagat.”

Com tota obra elaborada, té molts nivells de lectura. “Crec que la novel·la va, sobretot, de fer-se adult; va arribar un moment en què em vaig haver de plantejar si per fer-me adult m’havia de posar la cuirassa o treure-me-la. L’home cranc és una metàfora, és una cuirassa emocional amb què ens protegim de la vida.”

Però el gran tema de fons té a veure amb l’evolució humana. “Em sembla molt interessant la dicotomia entre artròpodes i cordats, els dos grans dissenys d’animals, els tous per dins i els tous per fora. Avui dia encara la majoria d’animals són artròpodes; nosaltres som cordats, som els descendents d’una mutació de fa 500 milions d’anys, d’un grapat d’organismes que eren uns pringats en la cadena tròfica, que van generar la notocorda, el precedent de la nostra espina dorsal, que els permetia fer un moviment d’ona i esquivar les pinces i els fiblons dels animals amb cuirassa.”

Per tot plegat, “el nostre disseny anatòmic és fill d’un pla de fuga” i nosaltres som una espècie “estressada i patidora”.