Cultura

Per què? Per què? Per què?

Alguns llibres recullen preguntes reals de nenes i nens sobre temes diversos que poden assolir fondària filosòfica

Tomi Ungerer respon a les preguntes que van plantejar nens i nenes d’entre 3 i 12 anys
Takatuka ha publicat un llibre que respon a 101 preguntes infantils sobre la sexualitat

Hi ha un moment en què el cervell dels nadons fa un clic i comença la set de coneixements. “Què és això que em puc acostar a la cara i té cinc cucs enganxats? Quin gust deu tenir? Saladet. Ah, mira, serveix per agafar coses... Què passa si deixo caure això a terra? Una ombra ho recull i m’ho torna a donar. Què passa si ho torno a deixar caure?... Riuen.”

Una set encara muda que, abans no ens adonem, verbalitzarà preguntes que encadenen el clàssic “per què?”. Cada resposta conté una nova pregunta, com una matrioixca n’amaga una altra a dins, i una altra i una altra. Però les nines russes són limitades i les preguntes dels nens no sempre ho són.

Un cop superada l’etapa dels “per què?”, o en paral·lel, en comença una altra en què les nenes i els nens poden posar els pares, avis, mestres i tota mena d’adults en un compromís. Les preguntes ja no busquen satisfer una mena de joc, tenen una base d’una fondària que voreja o entra de ple en la filosofia. “Per què passa el temps?” “Qui va crear Déu?” “Pots pensar, quan ets mort?” “Els animals tenen sentiments?” “El món podria funcionar sense diners?”, són algunes de les desenes de preguntes que Tomi Ungerer ha respost a Així és la vida. Respostes filosòfiques i divertides a preguntes de nenes i nens, que Blackie Books ha publicat, amb traducció de Jordi Martí.

Tomi Ungerer (Estrasburg, 1931 – Cork, 2019) va ser un escriptor i il·lustrador que va signar uns 140 títols que han estat traduïts a més de trenta idiomes. Ungerer va anar el 1956 als Estat Units sense diners i, poc després, ja col·laborava en revistes com ara Esquire, Life, Holiday, Harper’s, Sport’s Illustrated, The New York Times... De mica en mica va centrar l’obra en continguts eròtics, pensament polític –contra la guerra del Vietnam, per exemple–, denúncia del racisme i el maltractament animal...

La dona d’Ungerer li deia que encara no s’havia fet gran i, potser gràcies a aquesta innocència lúdica i irreverent, va saber respondre a les preguntes que tot de nenes i nens, d’entre 3 i 12 anys, van enviar a la revista irlandesa Philosophie Magazine, i que va recollir en aquest llibre. Unes respostes que tracten els nens i nenes com a persones amb capacitat de raonament, sense condescendència, ni paternalisme, ni sobreprotecció. Amb imaginació, això sí.

Al final del llibre tenim les preguntes indexades per temàtiques: Amistat, Amor, Animals, Cosmos i univers, Diners, Ésser humà i natura humana, Família, Moral i societat, Mort, Natura i ciència, Nens i adults, Por, Prejudicis, Religió i Saber i pensament.

Un altre autor, molt més conegut que Ungerer, que també es va enfrontar a les preguntes que tot de nens li enviaven per carta és Albert Einstein. Gedisa va publicar ja fa uns anys Querido profesor Einstein. Correspondencia entre Albert Einstein y los niños, amb pròleg d’Evelyn Einstein –filla adoptiva del científic alemany– i edició d’Alice Calaprice.

Tot i que potser no podia donar resposta a totes les preguntes o, més ben dit, respostes que algú de 6 o 7 anys pogués comprendre sobre, per exemple, la formació de l’univers, Einstein tenia clar que “el que importa és no deixar de fer-se preguntes”.

També és molt interessant Explica-m’ho. 101 preguntes fetes per nens i nenes sobre un tema apassionant, amb text de Katharina von der Gathen, il·lustracions d’Anke Kuhl i traducció d’Anna Soler, publicat per Takatuka. La pedagoga sexual Katharina von der Gathen va treure d’una bústia les preguntes anònimes de l’alumnat de tercer i quart de primària que havia assistit a les seves xerrades sobre el cos, l’amor i la sexualitat. “Una àvia pot tenir fills?” “Una dona es queda embarassada cada vegada que fa sexe?” “Quants espermatozoides produeixen els homes?” “Hi ha animals gais?” “Es pot fer sexe sota l’aigua?”, en serien alguns exemples. Anke Kuhl, amb unes il·lustracions d’estil còmic, interpreta aquestes preguntes amb molt d’humor i sensibilitat.

I encara podem fer una última recomanació que serveixi als adults per no ser humiliats per les preguntes dels nens i nenes. Las grandes preguntas de los niños y las sencillas respuestas de los grandes expertos, editat per Gemma Elwin Harris i publicat per Paidós, amb traducció de Montserrat Asensio. Preguntes de temes generals plantejades per alumnes de primària que han respost especialistes com ara Richard Dawkins, Noam Chomsky, Sir David Attenborough, Marcus de Sautoy, Alain de Botton i Phillip Pullman.

De l’existencialisme a la demanda domèstica

Ben segur, Quino, el creador de Mafalda, va deixar de dibuixar les seves tires davant la impossibilitat de respondre a totes les preguntes del seu personatge. Qüestions com ara aquesta: “Papa, el món, o sigui la Terra, de quin sexe és?” Mafalda s’interrogava sobre tot; però, en defensa dels qui veuen en ella una dona adulta escurçada, utilitzava les seves interpel·lacions també en el seu univers plenament infantil. Com per exemple quan volia desfer-se del seu plat més odiat: la sopa. S’adreça a la mare: “Mama, a aquell que deliberadament es rebel·lés i no prengués, mengés, empassés, endrapés i/o xarrupés aquesta porqueria, tu li pegaries?”

Shin Chan, un altre marrec que també lluita contra certs productes alimentaris, com ara el pebrot, fa anar de corcoll els seus pares, mestres i companys en les seves, poc adequades a la seva edat, preguntes, que són tan impertinents com els seus fets. Pot arribar a preguntar per què una jove porta les calcetes d’un color o d’un altre, o si té o no promès. Xafarderia pura passada pel sedàs de la falsa innocència infantil. Marc Bernabé, primer traductor del japonès al català de la sèrie, juntament amb Verònica Calafell, explica que “al Shin Chan li agraden molt les noies adolescents més grans que ell i quan està davant seu no para de fer-los preguntes, algunes d’indiscretes i d’altres de desconcertants com ara: «Tu els poses formatge ratllat, als macarrons?»”. Bernabé recorda una pregunta molt incòmoda que va fer Shin Chan als pares en haver-los sorprès fent l’amor. “Quan deixareu de jugar al sumo?”.

Lisa Simpson menja a part en la seva família, té sensibilitat artística i toca el saxo, és intel·ligent, qualitat que no ha heretat del tros del soca del seu pare; és rebel i lamenta el camí de conformisme de la mare, i té prou seny per no fer els disbarats del seu germà, Bart. Potser amb qui comparteix més coses és amb la petita Maggie, totes dues mostren la seva perplexitat davant el comportament de la resta de la família. Davant la irracionalitat familiar, Lisa s’interroga sobre la lògica de les coses. En un dels episodis en què a Springfield es troba un esquelet, en el qual, per les restes que l’acompanyen, tota la població veu l’esquelet d’un àngel, ella planteja la possibilitat que es tracti d’un neandertal. “Neandertal?”, a Springfield ningú sap què és això i com que sí saben què és un àngel, triomfa la tesi que han trobat l’esquelet d’un àngel. Lisa els interroga: “Si creiem en els àngels, per què no creure també en els unicorns, les fades o els gnoms?” Ironia i intel·ligència.

Però si hi ha un personatge que es faci preguntes que mai podran trobar resposta aquest és Charlie Brown. “Quin sentit té el Nadal?”, diu per exemple en els múltiples monòlegs interiors del personatge mentre els seus companys, els Peanuts, pensen en les celebracions i els regals. Tot i que es va publicar una col·lecció de sis volums d’El gran libro de preguntas i respuestas de Charlie Brown, Carlitos és el gran existencialista que no busca respostes perquè la resposta és una altra pregunta.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.