Cultura

Entre la política i la fantasia

Julià Guillamon presenta una edició reescrita de ‘Joan Perucho i la literatura fantàstica’ i ‘Deu entrevistes’

Julià Guillamon va traçar analogies entre el bigarrat i heterodox món de Joan Perucho

Quan el vaig conèixer en els ambients inquiets de la bohèmia del començament dels anys vuitanta, Julià Guillamon sentia una autèntica devoció per la literatura fantàstica. Se sabia infinitat de detalls de llibres moderns, però també dels escriptors simbolistes del XIX. En una de les primeres converses em va explicar que dedicaria part de la seva obra a l’estudi de Joan Perucho, Josep Palau i Fabre i Xavier Benguerel. Em va sobtar que ho tingués tan clar, però quatre dècades després ha demostrat amb escreix, i ja amb els autors desapareguts, que no era una fan fanfarrona, que anava de debò. Comissari de l’any Perucho, Guillamon està analitzant i prologant obres del divertit i misteriós poeta. Per comenár hi coincideixen l’edició de Les històries naturals –amb un pròleg atrevit i esclaridor– i l’assaig Joan Perucho i la literatura fantàstica, que ha reeditat Empúries, i que havia sortit originàriament a un llunyà 1989 a Edicions 62. Dimecres a la roda de premsa a la Llibreria Calders, Guillamon feia broma dient que només havia mantingut sense reescriure el títol, que tota la resta ha estat repicat frase a frase, en un procés semblant a altres llibres seus primerencs. La reedició coincideix amb una altra recuperació, Deu entrevistes (Comanegra), és a dir, deu converses en profunditat que el jove Guillamon va publicar al diari AVUI als anys vuitanta. Figures tan significatives i discordants com Pere Calders, Sisa, Jorge Luis Borges, Quim Monzó, Giorgio Bassani, Maria Aurèlia Capmany, Terenci Moix, Joan de Sagarra, Pau Riba i Robert Coover van passar pel confessionari del jove periodista i ara donen una idea ben nítida dels interessos d’unes obres desiguals, però també del temps de canvi.

En una amena roda de premsa, Guillamon va parlar obertament dels fantasmes de Joan Perucho, de la por a la mort, de la traumàtica experiència de la guerra –greument malalt al començament del conflicte i mobilitzat a tots dos bàndols– i de l’amistat i generositat de Perucho, que li va obrir les portes de la seva biblioteca, de l’arxiu i del pis familiar a la part alta de Vallcarca. Guillamon va definir Les històries naturals, del 1960, “com una novel·la gairebé psicoanalítica” i va establir paral·lelismes en la primera guerra carlina i la Guerra Civil com a demostració que no hi havia tantes diferències com les que es podrien pensar. També va remarcar el sentit de l’humor que juga d’exorcisme i la necessitat d’una reconciliació, una idea de Perucho que desviava tot el mal cap a la figura del vampir. El crític va fer un paral·lelisme entre el vampirisme i la política buscant un exemple en l’obra més fantasiosa d’Italo Calvino, la trilogia dels avantpassats, que també manté una lectura política. Guillamon va traçar analogies entre el bigarrat i heterodox món de Perucho, “que no s’ha de limitar a la biblioteca i els incunables” sinó a la seva visió moderna del pop, de Barbarella i també de la paròdia”.

Edicions 62 anuncia nombroses reedicions de Joan Perucho per a aquest aniversari.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.