Art

El que amaga el Cau Ferrat

Sitges celebra els 125 anys del temple del modernisme català amb una exposició singular

El Museu de Maricel aplega obres mai vistes de fons propis i d’institucions diverses

De Cau Ferrat, només n’hi ha un. I acaba de complir 125 anys. Un aniversari així es mereixia una exposició important. Però com es podia fer sense desmuntar el temple del modernisme que va propulsar Santiago Rusiñol a Sitges? Com tots els museus, el Cau Ferrat no és només allò que es veu, és a dir, 2.600 peces de naturalesa diversa que el fan un manifest de l’art total: pintures, escultures, ferros de forja, mobles, ceràmiques i vidres. El que està amagat a les reserves és immens: 4.000 peces. Amb part d’aquestes peces i d’altres de custodiades en col·leccions alienes, la mostra 125 anys del Cau Ferrat. La construcció d’un ideal (1894-2019) no pretén ser un Cau Ferrat bis, sinó un projecte d’immersió a les seves arrels.

La mostra, que ha comissariat Ignasi Domènech, es pot visitar fins al 23 de març al veí Museu de Maricel. La data clau: 4 de novembre del 1894, el dia de la inauguració del Cau Ferrat, amb la mítica processó presidida pels dos quadres d’El Greco, llavors un pintor per redescobrir, que Rusiñol havia adquirit a París. Però què és el que portarà a aquest moment? Una vida singular, la del seu artífex, que amb 17 anys ja estava dibuixant els objectes de ferro tan característics de la seva col·lecció. No els adquiriria fins temps després, però els seus llapis d’adolescent ja se’ls havien fet seus. Amb el dibuix, Rusiñol va aprendre a estimar el món que es construiria al Cau Ferrat.

Aquest fons de papers premonitoris no era desconegut, però mai s’havia exposat. Al Cau Ferrat, no hi va arribar a entrar ni en vida ni un cop mort Rusiñol. El va conservar el seu germà, que el va llegar a Foment del Treball, institució que va presidir del 1899 al 1901.

No és l’únic arxiu d’on ha pouat l’exposició d’aniversari per proveir-se de material inèdit. Al del Centre Excursionista de Catalunya (CEC), hi ha trobat uns altres dibuixos primerencs d’un Rusiñol que va participar en les campanyes científiques dels primers exploradors del país. Ell va ser el soci fundador número 64 de l’Associació d’Excursions Catalana (precedent del CEC). Als fons d’aquesta entitat, no hi van anar a parar només gargots del seu peculiar afiliat. També va ser el destí d’una talla romànica de la Mare de Déu que el joveníssim Rusiñol guardava en la seva col·lecció més primigènia. Tampoc no va entrar mai al Cau, perquè la va regalar als seus companys excursionistes.

El Cau ja existia abans del Cau. En la ment del seu promotor. I en el seu taller del carrer Muntaner de Barcelona, que compartia amb l’escultor Enric Clarasó. La millor (i això és molt dir) fotografia que es conserva d’aquest primer Cau també es pot veure en l’exposició. Però Sitges acabaria sent el refugi escollit. El 1893 la idea inicial de Rusiñol era encabir tots els seus tresors en una única casa del poble. I aquest és l’encàrrec que va fer al seu amic arquitecte Francesc Rogent. Els primers plànols (presents en la mostra) no van servir de res, perquè Rusiñol va acoblar al projecte una segona casa.

Tot el que va succeir dins del Cau Ferrat a partir del 1894 és història de l’art català i, en concret, del modernisme català, que el va convertir en la seva meca. Rusiñol va morir el 1931. Però ho va deixar tot lligat i ben lligat. O quasi. Va fer Sitges hereva del seu paradís artístic. L’Estat va perdonar a l’Ajuntament els impostos de successió a canvi de tenir representació en el seu patronat, tasca que va delegar a la Generalitat. El 1933 el Cau va obrir com a museu públic després de passar pel sedàs museològic de Joaquim Folch i Torres. L’havia d’esporgar tant sí com no, perquè, tal com l’havia deixat Rusiñol, els visitants no n’haurien pogut recórrer les estances. Què en va sacrificar? “El vessant literari de Rusiñol”, explica el director dels Museus de Sitges, Pere Izquierdo, que anuncia dues operacions per reparar aquest buit. Una exposició que s’obrirà aquesta primavera dedicada al llibre en el modernisme i un futur àmbit específic en l’exposició permanent de Can Rocamora (l’edifici situat entremig del Cau Ferrat i de Maricel).

Del projecte de Folch i Torres també van saltar dos nus de Rusiñol –un dels quals, masculí– i que ara han sortit de la foscor dels magatzems. De tot el que llueix amb la llum del Cau Ferrat, s’han desplaçat poques coses a l’exposició de celebració, però alguna sí, com un imponent canelobre de peu que tenia la procedència equivocada. Miquel Utrillo es pensava que era originari del monestir de Santa Maria de Serrateix, però ara l’equip d’Izquierdo ha descobert que el seu emplaçament era el monestir de Sant Miquel de Fluvià.

El Cau és únic i inesgotable en recerca. Un excel·lent obsequi per al seu 125è aniversari és el catàleg raonat de dibuix i pintura que s’ha treballat amb mig centenar d’especialistes que han escodrinyat obra per obra. La publicació es presentarà el dia 14 de febrer.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

Un concurs de curtmetratges amb mòbil al festival de cinema de Blanes

blanes
patrimoni

Distinció europea per a l’Hort Petit del monestir Pedralbes

barcelona
llengua

Plataforma per la Llengua homenatjarà els seus socis en els onzens premis Martí Gasull

barcelona
PATRIMONI

Enllestida amb èxit la fosa de la nova campana ‘Carme’ de Mataró

MATARÓ
Crònica

Guillem Gisbert, la primera masurca

música

‘Eufòria’ torna al palau Sant Jordi el 30 de juny amb un doble concert

Barcelona
música

Lluís Figueras & The Demons estrena el videoclip de ‘Lagarto Lagarto’

girona
CÒMIC

La il·lustradora Marika Vila guanya el Gran Premi Comic Barcelona

Barcelona
Crítica

Sara Blanch, l’estima d’un cant