L’antropòfag de Miró

“Tots els mirós de tots els museus del món són aquí.” Aquí és a la Fundació Joan Miró de Barcelona i el que ho exclama amb els braços oberts és Antoni Llena, extasiat dins del núvol de dibuixos de Miró que ha concebut per a una de les sales de l’exposició permanent del museu de l’artista.

A Llena, la fundació li va encarregar una mostra de Miró, sense més indicacions. Tenia total llibertat per fer el que volgués. Tornar al Miró més divulgat no li va semblar suggestiu. Ell va preferir anar a buscar el Miró més íntim i ocult, també el més fràgil, i el va trobar en els fons de papers que conserva la institució.

El Miró de les catacumbes, en diu. Durant un any sencer va escodrinyar, un per un, els 8.000 dibuixos preparatoris de tota l’obra mironiana, i tota vol dir tota, de la primera a l’última. És el material primigeni de les seves famoses pintures escampades arreu. Llena explica que en el procés es va convertir en un insecte “per xuclar el pol·len de la seva obra i fer-ne mel nodridora per al meu esperit. Podria dir que he practicat una mena d’antropofàgia. No és pas la primera vegada. Quan Miró va morir vaig córrer al costat del seu fèretre amb la intenció d’absorbir de l’aire les restes de la seva energia.”

Així es va gestar Miró: constel·lació Antoni Llena (fins al 7 de juny), una peça magnífica que té tant de Miró com de Llena. “He fet la meva obra d’art de Miró”, sosté aquest Llena fusionat amb Miró. D’entrada, la instal·lació es nodreix dels 150 dibuixos que més l’han afectat emocionalment. Un comissari o un historiador de l’art hauria fet una tria molt diferent. I sens dubte que no els haurien penjat a la paret com ha fet ell, ja que no tots són visualment accessibles. Llena ha volgut replicar “el gest de Miró”, de manera que la disposició dels dibuixos emula la seva obsessió per l’escala com a símbol de l’evasió. “Miró vol que pugem dalt de tot i a l’últim graó li donem un cop de peu i ens quedem suspesos.” Llena vol que el visitant de la seva constel·lació també tingui una sensació flotant dins del magma de dibuixos, petites parts que formen un tot inabastable, “com els estels del cel, que tampoc tots es deixen veure”.

El Miró de Llena és una declaració d’amor a la creació artística. Llena no es va atrevir mai a dir-li a Miró que era artista. En part potser perquè se sentia avergonyit per no haver-lo tingut de referent tot d’una. “Vaig descobrir Miró tard. L’associava amb el món dels nens, el tòpic.” Els ulls se li van despertar als anys setanta a Londres mentre visitava una exposició de Francis Bacon. “En un extrem vaig veure un quadre de Miró. Bacon em va caure a terra perquè per ell l’home era un vòmit i per Miró, un invent poètic. Miró s’esforçava cada dia per dir i redir amb tossuderia, amb una tendresa violenta, el somni, o la quimera, d’esdevenir éssers humans. Un somni que, perquè sigui viu, s’ha de recrear cada dia des de la pàgina en blanc.”

Un altre poeta, en aquest cas de la imatge, Antoni Bernad, és qui ens empeny a entrar dins d’aquesta singular exposició un cop n’hem vist el retrat que va fer a Miró poc després de la mort de Franco. L’artista tenia una llarga llista de peticions dels fotògrafs més celebrats del món, però amb Bernad va ser clar: “T’he triat a tu perquè ets català.” Bernad és una peça més d’aquest projecte artístic coral.

Llena no ho volia de cap de les maneres, però els responsables de la fundació van insistir-li que incorporés dues obres seves als marges del núvol d’esbossos mironians. Una d’aquestes, feta fa anys, invoca l’herència del primeríssim Miró, El pedicur. Miró el va crear quan tenia 8 anys. A cap nen se li hauria ocorregut dedicar els seus llapis de colors a aquest tema. Però ell ja era diferent.