La dura solitud de l’emigrant

No és habitual, però tampoc és el primer cas en què una obra de debut esdevé un èxit. A l’horitzó, d’Hernán Díaz, ha guanyat el premi internacional Saroyan, el del jurat del Festival d’Amèrica de París i el de Noves Veus Americanes, va ser finalista del Pulitzer i del PEN/Faulkner i Publishers Weekly el va incloure entre els deu millors llibres del 2017. Ara ens el porta Periscopi en traducció catalana de Josefina Caball.

Hernán Díaz va néixer el 1973 a Buenos Aires, va créixer a Suècia, va estudiar a Londres i ara viu a Brooklyn, Nova York.

“He volgut escriure una reflexió sobre sentir-se estranger, sobre el desarrelament, la desorientació i la solitud. Són uns temes que m’interessen molt i que, a la vida paral·lela com a acadèmic, també he treballat”, explica Díaz, amb una veu fonda i un parlar pausat.

L’excusa és el periple que descriu Håkan Söderström, un jove suec que emigra als Estats Units del 1850 amb el seu germà. Se separen accidentalment al port anglès de Portsmouth i Håkan arriba a San Francisco. Convençut que el seu germà gran deu ser a Nova York, es decideix a travessar els Estats Units d’oest a est, el camí invers dels emigrants de l’època.

“Al principi no tenia clar on ambientar la trama. L’època, sí, el segle XIX, perquè avui dia l’aïllament és gairebé impossible, si més no a Occident, amb els telèfons, els correus electrònics, internet… Un cop vaig visualitzar el desert nord-americà ho vaig tenir clar, tot i que també podria haver estat la Pampa argentina, l’estepa russa, un desert africà, l’àrtic…”, explica Díaz. De fet, la novel·la comença i acaba, de manera circular, enmig del desert de glaç d’Alaska, que reté un vaixell on el protagonista narra la seva història a un grup d’aventurers, mariners i buscadors d’or. “Un cop vaig triar el desert nord-americà, l’obra, òbviament, havia de ser un western, que vaig voler distorsionar de la manera més irreverent possible.”

Hi passen anys, en aquest viatge, i el protagonista creix físicament fins a vorejar el gegantisme, com la seva llegenda. Té una semblança a l’Ulisses de l’Odissea, perquè Håkan es creua amb tot de personatges peculiars i circumstàncies adverses. “La narració del viatge i del retorn és una de les històries bàsiques que sempre s’han explicat”, afirma Díaz, tot i que rebutja que sigui una obra d’aprenentatge. “El final de les novel·les d’aprenentatge sempre mostren la integració del protagonista en l’ordre social; Håkan aprèn coses sobre la naturalesa del cos humà, de les limitacions morals i ètiques, però, paradoxalment, tot el que aprèn l’aïlla més, en comptes d’integrar-lo.”

La narració no s’escapa de la versemblança. “Detesto el realisme màgic, no m’agraden els llibres en què els personatges es converteixen en animals o es mouen en un món oníric. Les nostres limitacions corporals i intel·lectuals són molt més interessants que la fantasia”, afirma.

El que tampoc suporta és la violència, però en un western és inevitable. “Hi ha dos moments de violència importants, un és central a la trama, quan Håkan es defensa d’un atac però, alhora, apareix un aspecte del seu caràcter que desconeixia, aplica una violència legítima que no li serveix com a excusa moral i això el destrossa; l’altre és el personatge d’un xèrif corrupte i sàdic, molt comú en el gènere original. No m’agrada, però entenc que la violència està en la base de la formació de qualsevol nació, de la nord-americana, però també de l’espanyola, amb el genocidi americà.”

El paisatge immens, com el mostrat en una lenta panoràmica d’una de les grans pel·lícules de John Ford, arriba al lector. “El que m’atreia era una paradoxa que va guiar el projecte: com més gran és l’extensió de territori que tenim al davant, més angoixant és la sensació de tancament, de claustrofòbia, i és la dissonància que realment batega al centre del llibre”, i del lector.