Mor Lluís Racionero
El novel·lista, assagista, urbanista i polític va guanyar premis com ara el Prudenci Bertrana i l’Anagrama i va esdevenir un líder intel·lectual de la contracultura
Va signar una quarantena llarga de títols, entre ficció, assaig i memòries
Lluís Racionero i Grau va morir ahir a Barcelona; tenia 80 anys. Va ser novel·lista, assagista, articulista de premsa, economista, urbanista, polític i intel·lectual que va mirar d’escapar de tota mena de cotilles per poder fer sempre el seu camí, lliurement. Com és evident a Memorias de un liberal psicodélico, amb què va guanyar el premi Gaziel del 2011.
Nascut a la Seu d’Urgell el 15 de gener del 1940, va estudiar enginyeria i es va doctorar en ciències econòmiques a Barcelona per, tot seguit, traslladar-se amb la seva primera esposa, María José Ragué, i gràcies a una beca, a la Universitat de Berkeley, a Califòrnia, on va estudiar urbanisme. En aquella època, va viure la revolta cultural del 1968, que després va narrar a Memòries de Califòrnia (1988), en què es pot veure la influència que va rebre de noms com ara Aldoux Huxley, Allan Watts i Arthur Koestler, a més d’haver conegut el filòsof alemany Herbert Marcuse, el poeta beat Allen Ginsberg i l’activista Angela Davis. Va ser una època hippie en què va consumir LSD.
Com a urbanista, va exercir a Algèria i al Brasil, on, el 1972, per encàrrec de la superintendència per al desenvolupament de l’Amazònia, va col·laborar, en un context polític tens, en un pla d’urbanització d’aquesta regió, experiència que va ralatar a Sistemas de ciudades y ordenación del territorio (1978).
Altre cop a Barcelona, va ser una mena de líder dels nous moviments alternatius i contraculturals, idees que va recollir a Filosofías del underground (1977), en què analitza tres escoles del pensament: les individualistes i anarquistes, les orientals i les psicodèliques associades a la droga.
Va publicar una quinzena d’assajos i en molts va mostrar l’empremta de la contracultura de la dècada dels anys seixanta i setanta, així com de les filosofies orientals: Del paro al ocio (1984, premi Anagrama d’assaig), La Mediterrània i els bàrbars del Nord (1985), Art i ciència (1987), Oriente y Occidente. Filosofía material y dilemas occidentales (1994), El progreso decadente (2000, premi Espasa). També és autor de Los complejos de la derecha (2006) i el llibre de memòries Sobrevivir a un gran amor, seis veces (2009), en què explica les seves múltiples relacions sentimentals, amagades en pseudònims, tot i que es poden identificar gent com ara Elena Ochoa, que es va fer popular amb un programa sobre sexe i que actualment és la dona de l’arquitecte Norman Foster.
En el seu vessant de novel·lista i narrador, en què escrivia tant en català com en castellà, va publicar una dotzena de novel·les entre el 1982 –en què va guanyar el premi Prudenci Betrana amb Cercamón (1982), ambientada en el segle XIII i en què narra la destrucció de la incipient civilització provençal i catalana sota l’ambició política francesa i la coerció ideològica del papat– i el 2013, en què va publicar El mapa secreto. Entre una i altra, títols com ara Raimon o el seny fantàstic (1985), La forja de l’exili (1985), L’últim càtar (2000, premi Carlemany), La sonrisa de la Gioconda: memorias de Leonardo (2000, premi Fernando Lara) i Antoni Gaudí. El so de la pedra (2004), a més del recull de relats Els àngels quàntics (1986).
Com a col·laborador en premsa, va publicar a El País, La Vanguardia, la primera època de la revista Ajoblanco i, actualment, Mundo Deportivo.
En l’apartat polític, va ser número 1 en les llistes d’Esquerra Republicana de Catalunya per la província de Girona en les eleccions generals del 1982. Tot i que després també va ser assessor del PP.
El 2001, va ser nomenat director de la Biblioteca Nacional d’Espanya –ho seria fins al 2004– després d’haver-ho estat durant quatre anys del Col·legi d’Espanya a París. Un moment en què va ser acusat de plagiar pàgines senceres d’un llibre del 1921 en el seu títol Atenas de Pericles (1993). Racionero es va defensar afirmant que no es tractava d’un plagi, sinó d’un cas d’“intertextualitat”.
Va ser una persona de tarannà força hedonista, com va deixar clar el 2018 al llibre Manual de la buena vida, en què parla de la bellesa, els grans viatges, la gastronomia i l’art en un sentit molt ampli.
