Mor Ramon Maria Carrera, escultor i mestre tenaç

No hi ha cap altre artista de Girona que hagués posat una escultura tan enlaire i que, en canvi, fos tan modest i discret com Ramon Maria Carrera. El seu àngel de la catedral, hissat al capdamunt del cupulí de la imponent façana barroca el 6 de juny de 1968, quedarà per sempre com la seva obra senyera, la més visible si més no, la més altiva, però a ell més aviat li sabia greu que, vinculant-lo a una sola peça, es perdés el profund sentit humanista, més que específicament religiós, que dirigia tota la seva trajectòria. Potser no hi ha una mostra millor d’aquest component proper i alhora culte del seu treball que les encantadores granotes que va concebre tants anys després per al parc central, amb les quals contrabalançava, deixant-les arran de terra, aquell alçament prodigiós de l’àngel catedralici. En qualsevol cas, aquestes dues obres tan estretament identificades amb el seu bon ofici, après primer al costat del pare, el també escultor Joan Carrera i Dellunder (“el que més m’ha influït d’ell és la manera d’acabar les figures”, havia dit), i més endavant a l’acadèmia del prolífic Joan Orihuel, podrien encarnar la paradoxa del seu propi caràcter: de lluny, podia semblar un home distant i sever, eixut de paraules i d’una soledat quasi excèntrica, però tractat de prop era d’una amabilitat entendridora, disponible i cordialíssima. Fins no fa gaires anys, encara era habitual descobrir la seva figura inconfusible, escardalenca però àgil, travessar a poc a la carretera de Santa Eugènia des de Salt, on vivia, per enfilar-se fins al capdamunt del barri vell de Girona, on tenia el seu taller de sempre, prop de la plaça del Bell-lloc. Quan el camí se li va fer més feixuc, va acostumar-se a agafar l’autobús de línia, amb la bufanda lligada i l’americana perfectament cordada, amb la formalitat d’un ministre.

Un dels més emotius reconeixements a la seva trajectòria va tenir lloc l’any 2006, quan el Museu d’Art de Girona va dedicar-li una exposició que reunia tant obra d’ell com del seu pare, sota el comissaria d’Imma Prieto. Hi havia una continuïtat d’ofici, sense cap dubte, i també d’humanitat, entre aquests dos artistes tan gironins, a pesar del seu origen banyolí, que van adoptar la discreció com una categoria quasi ontològica de la seva manera de fer. Ahir, Ramon Maria Carrera va ser acomiadat de la mateixa manera, com en un apart, mentre tothom està ocupat, aquests dies estranys, en altres coses. Tenia 94 anys i una carrera formidable al darrere com a escultor, pintor i pedagog, tant a l’Institut Vell com a l’Escola Municipal d’Art. Però la seva aportació més lluminosa a l’imaginari moral de la ciutat, més i tot que l’àngel de la Catedral o els seus treballs sacres per a la clínica Salus Infirmorum de Banyoles, són els nombrosos esbossos que va fer de les gitanes de Montjuïc, durant el franquisme, i dels més marginats d’una societat que, ocultant el que trobava lleig, s’hi tornava ella més que ningú.