Cinema

David Pastor

Director de cinema

“No som el país que crèiem”

La pel·lícula és provocativa perquè et fa simpatitzar amb un personatge que es va tornant fosc

Ja els havíem entrevistat junts en aquestes mateixes pàgines, però aquest cop es trobaven, per culpa de la crisi del coronavirus, a deu mil quilòmetres de distància, confinats a la ciutat on viuen: Àlex Pastor (1981) a Los Angeles i David Pastor (1978) a Barcelona. La seva nova pel·lícula no està afectada per l’estat d’alarma: Hogar, un inquietant thriller protagonitzat per Javier Gutiérrez, Mario Casas i Bruna Cusí, s’estrena demà a la plataforma Netflix. Javier Gutiérrez hi interpreta un executiu publicitari que no troba feina, perd el pis on vivia amb la família i comença a espiar els nous inquilins que hi viuen (Mario Casas i Bruna Cusí). Els seus dos llargmetratges anteriors, Infectats (2009) i Els últims dies (2013), tractaven de pandèmies mortals. Riu quan li diem que sembla que estiguem en una de les seves pel·lícules.

Les pandèmies treuen el pitjor de les persones?
Àlex i jo tenim una tendència general al pessimisme, per les reaccions de la gent i per com està anant el món. Estem molt preocupats pel tema del canvi climàtic. Som pessimistes i creiem que el món de les pròximes dècades anirà a pitjor. No sé si una situació així treu el millor o el pitjor de les persones, aquests dies estem veient de tot: des de metges i infermeres que s’estan sacrificant i ho donen tot per ajudar, fins a gent que es dedica a revendre per internet màscares sanitàries i desinfectants de mans a preus desorbitats. És en situacions com aquesta que veus els dos extrems, les dues cares de la moneda.
Diria que ‘Hogar’ parla de la por a perdre-ho tot, que és molt present en la societat?
Sí, una de les raons per les quals aquesta pel·lícula no la vam ambientar als Estats Units, sinó a Barcelona, és perquè creiem que és una història molt d’aquí. Amb la crisi del 2008 ens vam adonar que no som en veritat el país que crèiem. De cop els estàndards de vida i moltes coses que la gent donava per suposades es van perdre. El que plantegem, amb tot el que està caient ara mateix, no són coses impensables. Creiem que tot és molt segur, que vivim en el primer món i res no ens pot afectar de manera catastròfica, i en canvi estem descobrint que no és ben bé així.
Per això Barcelona hi té tant protagonisme?
Sí, volíem mostrar aquest món postcrisi, amb gent com el nostre protagonista, que es troba que és prescindible. Les empreses prefereixen contractar un becari o un mil·lennista i pagar-li mil euros al mes que un treballador amb trenta anys d’experiència i pagar-li el que li estàs pagant. Això ha passat molt més aquí que als Estats Units. Les empreses no poden suportar els sous d’abans i recorren a nois que cobren poc. Quan escrivim una pel·lícula o una sèrie, el lloc és molt important, sigui Barcelona, sigui els Estats Units, i poques vegades són intercanviables. Si les canvies, es perden coses. Per a nosaltres és important l’especificitat de la societat on s’insereix cada història.
També sou molt atents als detalls geogràfics de la ciutat.
Hem viscut a Nova York i de vegades es passen la geografia per on els dona la gana. L’Empire State no està al costat de l’estàtua de la llibertat. Aquestes coses fan molta ràbia si les detectes. Si ambientem una història a la nostra ciutat, Barcelona, on hem crescut, volem que la gent d’aquí identifiqui llocs i referents, i no convertir-la en una pel·lícula genèrica només per intentar arribar a un públic més global. La gent aprecia l’especificitat de cada proposta. Hi ha detalls que captarà la gent d’aquí i no la gent de fora, però no passa res. A mi em va agradar molt Parásitos i segur que els coreans capten coses que jo no hi veig. L’important és l’especificitat.
Hi ha un conflicte generacional en les empreses creatives?
Sí, no és tant un conflicte entre les persones com portat pel mateix sistema capitalista de l’oferta i la demanda. No hi ha una guerra entre els joves i els grans, sinó que el sistema esprem uns i altres d’una manera o una altra. Quan ja ha utilitzat la gent gran, la descarta, però llavors als joves els esprem igual, els paga un sou miserable. En aquest sentit, totes les generacions sobreviuen a un mateix enemic comú, el sistema en què estem vivint.
Diria que ‘Hogar’ és una pel·lícula provocativa?
És una pel·lícula poc americana, això és una altra de les raons per les quals la vam escriure per rodar aquí. Si l’haguéssim escrit en anglès, un estudi de Hollywood ens hauria demanat que expliquéssim el punt de vista d’una jove parella que es veu amenaçada per un intrús exterior. Aquesta és l’estructura del cinema més convencional de Hollywood, explicar-ho des del punt de vista dels bons. Per a nosaltres era molt important agafar l’antagonista i convertir-lo en el protagonista. La pel·lícula és provocativa perquè fa identificar-te i simpatitzar amb un personatge i a mesura que avança es va tornant més retorçat i es va fent fosc, fa coses que un protagonista no hauria de fer. La pel·lícula juga molt amb aquest procés d’identificació, que és una mena de pacte entre pel·lícula i espectador.
La ràbia i l’enveja de la vida dels altres és el motor d’aquesta història?
Sí, la ràbia, l’enveja, el materialisme... Potser nosaltres també en som culpables i les nostres inseguretats apareixen a les pel·lícules. Mires a dins d’un mateix i veus de quines parts no estàs especialment orgullós, i les plasmes a la pantalla. És un mirall distorsionat i molt extrem de coses que podem reconèixer en nosaltres mateixos.
Quina va ser la primera idea del guió?
L’espurna inicial va ser fa uns anys, cap al 2015, en una de les moltes mudances que jo i el meu germà vam fer per motius de feina. Deixes un pis i de cop t’adones que conserves encara un joc de claus, i penses que si estiguessis prou boig podries tornar al pis i entrar-hi a veure què hi trobes, què hi han fet els nous llogaters amb la teva llar, o una persona de morros. Ens feia una mica de vertigen pensar-hi. I vam començar a pensar què passaria si algú estigués prou desesperat o trastocat per fer-ho. A partir d’aquesta premissa ho vam construir tot.
Vau escriure el personatge principal pensant en Javier Gutiérrez?
Sí, quan vam tenir la idea del guió, l’any 2015, vam veure La isla mínima en un festival de cinema espanyol a Los Angeles i ens el va fer redescobrir, ens va impactar. Vam pensar que si escrivíem la història d’aquest home que es queda les claus de casa seva ho faríem pensant en ell.
En quin moment va entrar Netflix en el projecte?
Vam desenvolupar la idea amb la productora de Barcelona Nostroma, amb Adrián Guerra i Núria Valls. Van enviar el guió a Netflix per vendre la finestra que els pertoca, el van llegir, els va agradar molt, sabien que ja teníem compromesos el Javier Gutiérrez i Mario Casas, i en comptes de pagar pels drets, es van oferir a finançar-la al cent per cent.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

Les cares diverses del ‘true crime’

Barcelona
novetat editorial

L’assassí més famós d’Irlanda, radiografiat

Barcelona
Laia Vilaseca
Novel·lista

Laia Vilaseca: “Escrivint, continuo sent jardinera i no arquitecta”

Barcelona
ARTS ESCÈNIQUES

L’Alegria que ‘triomfa’ als Premis de la Crítica

BARCELONA
música

El nou festival Guixolstronic proposa 12 hores de música electrònica

st feliu de guíxols
cultura

L’associació de museòlegs, sobre el polèmic canvi d’orientació del Museu del Disseny: “Caldrà esperar a que es presenti el projecte definitiu”

barcelona
Música

El Festival de Prada s’estén i ofereix concerts sense fronteres

Girona
DANSA

El Sismògraf convoca a respirar amb la natura i a flirtejar amb la tecnologia

OLOT
Crítica
música

Sostinguts per l’estiu

GIRONA