Una ‘porra’ per al TNC

La tria de la nova direcció del TNC es manté segons el calendari previst però res no es pot descartar en l’actual període d’incertesa confinats. El termini de presentació va acabar el 31 de gener. Una comissió ha valorat totes les propostes i planteja encarregar a les candidatures finalistes (de 3 a 5, segons les bases) un projecte més extens que hauran de presentar davant del comitè amb data límit del 10 de maig. L’1 de setembre, es formalitzarà la contractació per a tasques de programació. I l’any següent (i fins al 2026/27), per a la direcció artística. Fins aquí, la versió oficial. Bona part del sector, sense entrar a conèixer els projectes que es puguin desenvolupar els propers sis anys, estimen que hi hauria d’haver una direcció femenina. Fent servir l’olfacte i la intuïció, fem una proposta de tres possibles candidates que podrien molt bé plantejar una renovació en el TNC (cadascuna des de vessants diferents). És una tria que vol ser una proposta sabent que molt possiblement alguna de les tres no s’hagi presentat o no aconsegueixi ser finalista. I respectant, evidentment, les opcions de direccions masculines que, fins ara, sempre han dominat en totes les porres per al TNC. Les tres candidates són, per ordre alfabètic, Carme Portaceli, Sol Picó i Carlota Subirós.

El TNC és un teatre que es regeix per un contracte programa consensuat amb el Departament de Cultura que mira d’equilibrar el reconeixement de la dramatúrgia catalana (clàssica i contemporània) amb els grans títols del repertori internacional. També valora que s’hi reconeguin treballs més enllà del teatre, que aprofundeixi les gires arreu de Catalunya i que difongui la literatura dramàtica amb la publicació de textos i generant material que obligui una certa relectura d’autors menystinguts les darreres dècades. En les bases actuals, també es premia incloure la perspectiva de gènere “en la seva projecció pública i en el seu funcionament intern”.

Carme Portaceli té l’enèsima oportunitat de liderar una infraestructura de país. Perquè sempre, es lamenta, és “la quota femenina” en les ternes de finalistes (també ara fa set anys, en què va acabar guanyant Xavier Albertí). És la  directora que ha presentat més obres a la Sala Gran (una de les queixes més repetides, a més de lamentar la falta d’autores catalanes a la joia de la corona del TNC): L'auca del senyor Esteve (2010), Frankenstein (2018) i Mrs Dalloway (2019). S’ha guanyat l’estima a Madrid pels seus pocs anys al Teatro Español, d’on va sortir acomiadada arran de l’entrada del PP a l’Ajuntament de Madrid.

Sol Picó és coreògrafa i ja va treballar com a assessora de dansa els primers anys de la direcció de Sergi Belbel. Fins a les primeres retallades. Molt atenta a la nova dramatúrgia i ballarina activa, podria fer un tomb cap a l’obertura a noves disciplines i implicar major contractació de cossos de ball en produccions teatrals, potenciant la fusió de les disciplines.

Carlota Subirós és un dels valors del Teatre Lliure de l’era Rigola que es va acabar resituant, principalment, a la Sala Petita del TNC. Les adaptacions de clàssics que ha fet han agradat notablement. És de les excepcions com a director a la Sala Gran (La rosa tatuada, 2013). Ara, just en el seu retorn al Lliure (amb la invitació de l’equip de Juan Carlos Martel), s’ha atrevit a fer una adaptació d’El quadern daurat a la Fabià Puigserver. Aquella sala ja l’havia utilitzada en altres ocasions, però, segurament, aquest és el repte més gran i amb què se n’ha sortit millor. Ja era una ferma candidata a la nova direcció del Lliure i, ja llavors, es rumorejava que el seu lloc seria al capdavant del TNC.

Magda Puyo també podria ser una directora artística del TNC molt potent. Però, a hores d’ara, està aspirant a renovar el càrrec de l’Institut del Teatre (per a quatre anys), fet que l’exclou. I també apunta que cal que hi hagi renovació de persones en els càrrecs; no és prou que saltin d’un equipament a un altre.

Altres formats?

La demanda que hi hagi una directora artística al TNC ja va aparèixer en la substitució per cobrir la sobtada dimissió de Lluís Pasqual en el Teatre Lliure. La tria de Juan Carlos Martel va caure malament en aquest sector que, un any després, beneeix globalment el canvi que ha fet el Lliure, amb un decàleg que obliga a consensuar molt les línies de treball i a obrir-se a un equip gran de nous creadors. L’equip de Martel ha apostat per diferenciar-se de la programació de TNC (hi va haver anys en què els títols s’haurien pogut intercanviar sense massa estranyesa en cap de les dues programacions). El TNC, per la seva estructura més tancada, difícilment possibilitarà massa direccions col·legiades, ni uns canvis de rumb que la distanciïn del contracte programa.

L’ombra de Lluís Pasqual

Lluís Pasqual va dimitir del Teatre Lliure i, en poc temps, va accedir a la direcció del Soho Caixabank que Antonio Banderas anava a obrir a Màlaga. Hi va dur el seu equip de confiança del Lliure. Al cap d’un any(fa molt poques setmanes), va dimitir tot agraint la complicitat amb Banderas i indicant-li que ell havia ajudat a fer néixer la criatura, però que corresponia al mateix Banderas criar-la. El mateix director, en la presentació d’A chorus line del Tívoli, confirmava i agraïa la col·laboració de Pasqual. Què passaria si aspirés al TNC? Podria ser un bon candidat? Quan es va produir l’opció per substituir Rigola, les altres candidatures van renunciar-hi. És molt poc probable que Pasqual s’hagi presentat al concurs (com Mario Gas, desconfia d’aquesta fórmula).En tot cas, en aquesta direcció artística hi ha el sou fixat per les bases: de l’1 de setembre del 2021 i fins a finalitzar la temporada 2025/2026, la retribució anual serà de 89.452,92 euros; les temporades de traspàs (20/21 i 26/27) serà del 50%. Pasqual va cobrar 1,5 milions d’euros entre el 2012 i el 2018 (cal aclarir que, al Lliure, la direcció contempla més funcions executives). Avui, però, Martel es fa càrrec de la direcció del Lliure per 96.000 euros l’any, amb dret a 25.000 euros més, si assumeix una direcció artística.