Cultura

George MacKay

Actor

“El mite sovint és més bonic que la veritat”

Prefereixo els papers més extrems, m’agraden les sensacions que em donen

Amb el paper de protagonista de 1917, film guanyador de tres Oscar i nominat a set més, George MacKay (Londres, 1992) va demostrar l’enorme talent que atresora. Actor versàtil (també interpretava un gai en lluita a Orgullo), interpreta el rebel i bandoler australià del segle XIX Ned Kelly a La verdadera historia de la banda de Kelly, que s’estrena avui als cinemes i es pot veure a Netflix. El film s’ha presentat al BCN Film Fest, que ahir li va atorgar el premi al millor guió i ens ha permès fer una entrevista telemàtica a l’actor.

Disfruta amb els papers extrems, com aquest de Ned Kelly o el soldat de ‘1917’?
Prefereixo els papers més extrems, m’agraden els sentiments i sensacions que em donen. Em sento millor quan faig un paper que té una perspectiva extrema i aquesta és l’única manera d’abordar-lo.
Dona molta importància a la part física dels personatges?
Sí, sens dubte. Hi ha quelcom inequívoc en allò físic. Què fas físicament o quin aspecte tens marca com expresses un paper. És una part molt important, al costat de la part més cerebral o emocional. En el cas de Ned, hi ha una mena de sensibilitat i intel·ligència oculta, però la seva realitat és especialment brutal i violenta, i em semblava que això s’havia d’expressar físicament, al davant d’aspectes més sensibles que després puc utilitzar per configurar millor el personatge.
Vostè és nascut a Londres, però té sang irlandesa i australiana. Li va costar ficar-se a la pell de Ned Kelly?
Vaig sentir ganes d’interpretar Ned més que cap altre paper. En primer lloc, per l’oportunitat de treballar amb Justin Kurzel [el director], però també perquè en el moment del càsting estava passant un procés semblant, em volia definir a mi mateix de manera independent, al marge de la família, però alhora sense haver-la abandonat. Volia definir qui soc, cap a on vull anar i com em veig. Saber qui va ser realment Ned Kelly és una investigació activa tant per a Austràlia com a país, ja que és important per a la seva cultura, com per a mi.
Ned Kelly vol donar la seva pròpia versió de la seva història i de qui és ell. És important qui explica les coses?
Sí, és clar. El llibre de Peter Carey en què es basa la pel·lícula reflexiona sobre això al principi, i és important per a nosaltres reavaluar aquest concepte. Per a Ned és important, com a personatge, perquè pensa que no s’està escoltant la seva veu. És important per a nosaltres mirar històries com aquesta, veure que hi ha persones al món que no són escoltades i reflexionar-hi. Ned se n’adona i hi fa alguna cosa. Si fa el correcte o no, ja és una altra cosa. Buscar la veritat és important sempre, per a tots nosaltres i en tots els contextos.
Hi ha una sola veritat?
Hi estic d’acord fins a cert punt, però també hi ha reverberacions de diferents interpretacions. Si hi ha una única veritat, la nostra comprensió d’això ens porta a accions i interpretacions que formen una primera, segona, tercera, quarta... capa, i hi ha gent que potser es queda a la cinquena capa, i assumeix que això és la veritat, però potser encara està lluny de l’escorça original. No sé si podem interpretar d’una única manera aquesta veritat. La veritat és el que és tangible per a cadascú, i per això hi ha diferents veritats per a cadascú. No sé com resumir-ho, hi he pensat molt. Crec que hi ha una veritat única, però les formes que adopta són diferents segons la persona.
John Ford deia que, entre la veritat i la llegenda, et quedis amb la llegenda. Vostès en canvi aposten per la veritat...
Les necessitem totes dues. El mite sovint és molt més bonic que la veritat, però pot perpetuar una realitat negativa per a altra gent. És important tenir i defensar les teves creences, però sense perjudicar altres persones. I perquè això sigui cert, s’ha de qüestionar la realitat.
Aquí el vam veure també a ‘Orgullo’, basat en fets reals. Li resulta més complicat interpretar personatges reals?
Depèn. En el cas d’Orgullo depèn de fins a quin punt el que s’explica va representar l’experiència de molta gent. És el mateix cas de Schofield a 1917, és una representació de fets reals teixits a través d’un personatge de ficció. Un actor té la responsabilitat respecte al personatge real que interpreta, però si ja no hi és evidentment és més petita. No sé què pensaria Ned Kelly de la representació que en fem, i potser hi ha una certa arrogància en el fet de no pensar en això, i utilitzar-lo com un vehicle per explorar el que t’interessa. Hi ha les dues coses, sents la responsabilitat per qui interpretes si encara és viu, però aquesta responsabilitat està relacionada amb si estàs interpretant algú per qui sents amor i respecte, i el vols imitar. Aleshores et compromets amb més responsabilitat. Sovint els personatges són una prolongació dels directors i guionistes, i la responsabilitat és amb ells.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Agraït als cinemes

BARCELONA

L’instant feliç de la fotografia

Palafrugell
Un tast de...
‘La ira’, de Raül Garrigasaitspan class="formatHK"

Un alçament

Postals a dues veus

Barcelona
Crítica
música

Talent i amplitud de mires

Daniel Higiénico presenta ‘Esperando a Robin Hood’, demà a La Mirona

salt
Peter Cattaneo
Director de cinema

“La música va directa al cor”

Barcelona
Un tast de...
‘Minguella leaks’, de Josep M. Minguella i Francesc Aguilar

El futbol és com el cinema

Crònica
música

Essència domèstica

S. Feliu Guíxols