Cultura

Una fantasia molt real

“Valenta, bonica i nascuda per ser «punk»”, així queda sintetitzada la peripècia vital i musical de Debbie Harry, cantant de Blondie, en la seva explosiva autobiografia

“Realment, els primers set anys de Blondie van ser demencials. Una bogeria total”, explica

“No m’agrada mortificar-me amb el passat. Fas alguna cosa, tens sort si n’aprens alguna cosa i continues endavant.” Ho escriu Debbie Harry en algun moment de la seva inusual i justament per això excel·lent autobiografia, De cara, Face it en l’original anglès, que Libros Cúpula ha publicat recentment en castellà, traduïda per Eva Raventós. De cara és un títol ideal per a una història gens autocomplaent en què la cantant de Blondie , potser per haver-se format musicalment i humanament a les catacumbes novaiorqueses on va néixer el punk a mitjan anys setanta, ho explica tot. I tot és tot: no només les bondats de la fama, l’èxit i el glamour com la rossa més sexy del pop abans que ho fos Madonna –com ella, també tenyida–, sinó també els detalls més foscos de la seva trajectòria vital, des dels orígens, com a filla il·legítima i adoptada; les seves feines com a cambrera del mític Max’s Kansas City i conilleta d’un club Playboy; els seus excessos i addicions –“Per als moments en què volia bloquejar parts de la meva vida o quan estava deprimida no hi havia res millor que l’heroïna. Res”– i fins i tot la violació de la qual Debbie va ser víctima davant del seu company de vida i banda Chris Stein, lligat i sense poder fer res per evitar-ho: “Va agafar les guitarres i la càmera de Chris i després em va deslligar les mans i em va dir que em tragués els pantalons. Em va violar. I després va dir: «Ves a netejar-te», i se’n va anar.” Així de cru. I ella reflexiona tot seguit: “No puc dir que passés molta por. M’alegro molt que això passés abans de la irrupció de la sida o hauria entrar en pànic. Al final, em van fer més mal les guitarres robades que la violació. De sobte, estàvem sense equip.” Tot això va passar, evidentment, abans que Blondie es convertís en tot un fenomen internacional, sobretot a partir del seu tercer disc, Parallel lines (1978), que contenia èxits com ara Hanging on the telephone, One way or another, Sunday girl i especialment Heart of glass. “Memòria, què els has fet, als moments divertits? Realment, els primers set anys de Blondie van ser demencials. Una bogeria total”, explica Harry, que acaba de fer 75 anys i continua activa al capdavant de Blondie, al costat de Stein, el seu ex, que li va proposar reunir el grup a finals dels noranta (“T’has tornat boig?”, li va dir ella).

No costa gaire imaginar per què els anys clàssics de Blondie va ser tan bojos: el grup va publicar sis discos entre el 1976 i el 1982, pràcticament un per any –als quals s’ha d’afegir el debut de Debbie en solitari, el 1981–, entre els quals, Autoamerican, l’àlbum que contenia Rapture: “Pel que jo sé va ser la primera cançó rap que va arribar al número 1 i també va ser la primera amb música original”, ja que el hip-hop s’alimenta sovint, llavors com ara, de temes aliens, com en el cas del pioner Rapper’s delight, de The Sugarhill Gang, construït a partir del Good times de Chic. De fet, KooKoo, el primer disc que va publicar Harry com a solista –però també fent equip amb Stein–, va ser produït per Nile Rodgers i Bernard Edwards: la Chic Organization. “Afortunadament, ells estaven tan interessats en nosaltres com nosaltres en ells. Això va ser abans que treballessin amb David Bowie a Let’s dance i amb Madonna a Like a virgin, de manera que vam ser els primers artistes del món del rock amb els quals van decidir col·laborar d’aquella manera”, recorda Debbie.

Pel seu paper de pionera en un mon tan masculí com el del rock – Blondie eren i són ella i cinc nois–, Harry també va patir el masclisme de moltes maneres, en cartells del grup on apareixia només ella amb una brusa transparent, o en entrevistes en què preguntaven directament a Chris, com si ella no hi fos, com era viure “amb la sex symbol dels setanta”.

En aquest volum d’acurada edició, amb 360 pàgines molt ben il·lustrades com si es tractés d’un llibre d’art col·lectiu en què ella és l’única musa, assistim a la construcció d’una fantasia molt real anomenada Debbie Harry.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.