Enganxats als estupefaents

Després de diversos treballs televisius, en el seu primer llargmetratge cinematogràfic, la directora australiana Shannon Murphy aborda un tema difícil, però alhora molt explotat, sovint sense miraments melodramàtics, per la facilitat per enganxar emocionalment els espectadors: el fet d’afrontar una greu malaltia tant per qui la té com pels seus pròxims. En el film, s’hi percep la voluntat de defugir els paranys sentimentals, però això no vol dir que sempre ho aconsegueixi i, encara més, que no en faci ús.

La història de Babyteeth (les “dents d’un nadó” s’han convertit en El glorioso caos de la vida en la seva distribució a l’Estat espanyol) és la d’una adolescent, Milla, que coneix en una estació de tren un jove, Moses, atrapat en l’addicció a les drogues. Entre ells dos sorgeix una atracció, tot i que hi palpita el dubte que el noi mantingui una relació (casual, intermitent, caòtica, fins cap al final) amb Milla perquè sempre pot treure’n alguna cosa: uns diners, uns objectes per manllevar en una casa burgesa i fins la possibilitat d’obtenir substàncies amb recepta. Això perquè el pare de Milla és un psiquiatra que, més que en la paraula terapèutica, sembla confiar en la medicació, fet que aplica a la pròpia esposa, que sembla que, a causa de la maternitat, va renunciar a una carrera com a pianista i que esperava que la filla pogués ser una violinista brillant. Hi ha intenció en el fet que no només el marginal Moses està enganxat als estupefaents. Allò que no s’entén és que, dins un film amb un registre realista, una noia tan malalta no vagi mai a l’hospital, com si la medicina, enfront del càncer, només subministrés morfina.