Art

Cultura per viure

Les novetats expositives dels museus i els concerts i festivals reformulats digitalment, propostes per amorosir el primer cap de setmana de confinament

Els gestors de la pandèmia han tornat a condemnar la cultura a l’ostracisme. Però el buit no serà total. Els museus són els únics que tenen permís per obrir. A Barcelona, hi ha novetats expositives interessants: compte, el cap de setmana només en poden gaudir els seus residents, però de dilluns a dijous qualsevol ciutadà català. Els concerts i els festivals que s’han reformulat digitalment són algunes altres idees per alleugerir aquest segon confinament.

‘Vampirs’ a CaixaForum

“La mort sols és cruel per als desprevinguts”, filosofeja el nosferatu Klaus Kinski a la immensa pel·lícula del 1979 de Werner Herzog. Que familiar que sona en aquests temps de pandèmia desfermada. En un altre moment del film, l’ésser diabòlic dirà que “l’absència d’amor és el turment més abjecte”. I tot d’una ens compadim d’ell, del monstre que ens vol mossegar per contagiar-nos de la seva maldat, el peatge per a una vida eterna. Per què ens aterreixen i alhora ens fascinen tant els vampirs? A aquest dilema que persegueix la humanitat des de fa segles dona resposta la gran exposició que presenta el CaixaForum de Barcelona fins al 31 de gener.

Vampirs. L’evolució del mite és gran en un sentit físic (aplega més de 300 peces), però també ho és mentalment i emocionalment perquè escodrinya el príncep de les tenebres amb tota la seva complexitat estètica i política. Els vampirs no tenen reflex, però des de fa més de 100 anys la cultura no s’ha cansat de representar-los. L’escriptor irlandès Bram Stoker no va ser el primer, però sí el que va obrir escola amb el seu Dràcula publicat el 1897. A l’exposició s’exhibeix l’original de la novel·la molt a prop de la màscara que es va utilitzar en el rodatge de Nosferatu, vampir de la nit, d’Herzog. Impressiona, però, encara més la capa de color sang que vestia Gary Oldman al Dràcula de Francis Ford Coppola.

El no mort que havia nascut de les llegendes de l’Europa central medieval va acabar trobant el seu principal aliat per perdurar: el cinema. Friedrich Wilhelm Murnau va obrir l’aixeta el 1922. I l’aigua continua rajant. Els últims anys, desbocada. D’aquest revival inesperat, el comissari Matthieu Orléan en culpa els temps convulsos que estem vivint. Els vampirs, diu, són una metàfora de l’humà angoixat, sigui per la impossibilitat de comprendre la raó de ser de la seva existència, sigui per la impotència que li produeix sentir-se una marioneta del poder. Per sobre de tot, Dràcula és “un rebel”.

Béla Lugosi, el primer Dràcula de la gran pantalla, va acabar els seus dies completament foll dormint en un taüt. Poc abans de matar-se en un accident de cotxe, James Dean va posar per al fotògraf Dennis Stock dins d’una caixa de morts. A CaixaForum, hi ha material divers de totes les disciplines artístiques, però el principal és el cinematogràfic. Es projecten fragments de 60 pel·lícules i sèries de tots els temps i cultures, perquè aquesta és l’altra gràcia: no hi ha país que no hagi passat pel seu sedàs els vampirs. Orléan, assessor de la Cinémathèque Française, coproductura de la mostra, insisteix que el mite continua ben viu i que la seva capacitat de metamorfejar-se per adaptar-se a la realitat no té límits. “Els darrers anys, s’ha tornat més tendre i amable. La saga Crepuscle és un cas d’aquest endolciment de la cultura vampiresca. Veurem com muta en la nova era pandèmica.”

Secrets de Colectania

“La meva obra ja parla per mi.” Tot un clàssic de resposta que donen molts creadors quan algú els demana que expliquin el seu treball. Però, i si aquest algú aconseguís seductorament que sí que en desvelessin detalls ocults? Posem per cas que ho ha fet la Fundació Foto Colectania per organitzar una exposició diferent dels seus propis fons, integrats per 3.000 fotografies. Basat en històries reals (fins al 28 de febrer), a cura d’Irene de Mendoza, és un compendi de confessions que els autors –o els seus hereus– de les més de 100 imatges seleccionades s’han avingut a fer. I és que una fotografia és molt més que allò que mostra. El que amaga és el mètode que va utilitzar el fotògraf per fer-la, els obstacles que va haver de superar, l’emoció que va tenir quan va trobar la llum que necessitava... És a dir, la seva experiència. “Les vides privades de les fotografies”, en diu Mendoza.

És la primera vegada que Foto Colectania ensenya la seva col·lecció, forjada durant dues dècades, a la seva seu del passeig Picasso. La presentació està vinculada a un nou web que a partir d’ara s’erigirà en l’espai de difusió permanent dels fons de la fundació, que abracen la fotografia catalana, espanyola i portuguesa des dels anys cinquanta del segle passat fins a l’actualitat. Helena Almeida, Joan Fontcuberta, Cristina García Rodero, Chema Madoz, Cristina de Middel i Gervasio Sánchez són alguns dels noms que configuren l’exposició actual, que es va concebre durant el primer confinament i que es va obrir ahir, el primer dia del segon confinament.

Tony Cokes al Macba

Tony Cokes (1956) no es considera artista. Li resulta un concepte elitista per designar el seu treball. Elitista i, per descomptat, discriminador, històricament associat al geni sobrenatural de l’home blanc. Ell és negre, afroamericà. I se sent més còmode dient-se editor. Que ja vindria a ser això: com un discjòquei, la seva feina consisteix a mesclar obres d’altres, siguin escrits, cançons i poquíssimes imatges, a les quals ell veu com un instrument que utilitza el sistema per adotzenar-nos. I en l’exposició Música, text i política, que presenta el Macba fins al 7 de febrer, el que ell intenta és despertar-nos d’aquest son acrític.

L’actualitat del moviment Black Lives Matter pot ser un estímul per visitar aquesta mostra, la primera que es fa a l’Estat d’aquest artista, editor, videoassagista o com li vulguin dir, i de la qual ha tingut cura Anna Cerdà. Però el fil que estira Cokes ve de molt lluny. D’un Hollywood que invisibilitza o hipervisibilitza la comunitat negre seguint un guió de clixés. O d’un marc mental supremacista blanc que es diverteix amb els temes d’Aretha Franklin blanquejant, mai millor dit, els seus poderosos missatges de lluita pels drets civils dels negres.

En els seus vídeos, els textos fan la funció de les imatges: ens fa llegir el que els nostres ulls haurien de veure. De fons a vegades hi posa els colors (groc, taronja i vermell) que el president Bush va fer servir pels seus propis interessos electoralistes per activar l’estat d’alarma terrorista després de l’11-S.

Cokes ha convertit el Macba en una pista de ball, però compte, el que ell vol que ballin són les nostres idees, i no els nostres cossos, avisa Cerdà. Qui pensi que hi ha res d’innocent en el nostre pa de cada dia de la cultura que consumim, que es posi els auriculars (s’han de portar de casa) i escolti la música disco a tot drap que l’exèrcit nord-americà feia servir a la guerra de l’Iraq per torturar els detinguts.

Un In-Edit 100% en línia

Cautelosos, els responsables de l’In-Edit van optar de bon principi per una edició virtual en comptes d’arriscar-se amb un model presencial que, vist com han anat les coses, s’hagués hagut de cancel·lar. És, doncs, a www.in-edit.tv on, fins al 8 de novembre, es poden visionar – a uns 4 euros per pel·lícula, 45 per l’abonament complet– la cinquantena de films que proposa el festival de cinema documental musical. Hi destaca una immersió en el punk britànic (White Riot, sobre el moviment Rock Against Racism, té l’honor de ser, malgrat el caràcter en línia d’enguany, el film inaugural i el músic i documentalista Don Letts, vella cara coneguda del festival, hi presenta Rebel Dread; una petita antologia stoniana (hi coincideixen cintes sobre Bill Wyman, Ron Wood i Brian Jones); i films de perspectiva feminista: My Darling Vivian reivindica el paper de Vivian Liberto, primera muller de Johnny Cash; The Go-Go’s reconstrueix la travessia del primer grup de rock format per noies que escrivien i tocaven les seves pròpies cançons; i Sisters With Transistors, film de clausura, enalteix les pioneres de l’electrònica.

L’OBC, a la pantalla

Quan L’Auditori va presentar la incerta temporada 2020/21 ja va advertir que, en cas d’aturada, ho tindrien tot a punt per fer un salt immediat a la via digital. I així ha estat. Després d’un concert, ahir, de la manacorina Joana Gomila, L’Auditori, a través del web www.auditoridigital.cat, emetrà avui per streaming el concert que l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC), sense públic al davant, oferirà a les 19.00 h a la Sala 1. Amb Giedre Šlekyte a la direcció i Antoine Tamestit com a viola solista, l’OBC interpretarà el Concert per a viola en Sol de Georg Philipp Telemann i les Variacions sobre un tema de Haydn en Si b, op. 56a de Brahms, entre d’altres obres. El preu: 3,90 euros. També per la via de l’streaming, el Festival de Jazz de Terrassa emetrà avui a les 12h pel canal Youtube de la Nova Jazz Cava i per Canal Terrassa Vallès un concert de Susanna Sheiman en honor a Aretha Franklin i, demà a les 11h, Martí Serra i Josep Traver oferiran al canal Youtube de The Project un concert que és part del Festival de Jazz de Barcelona.

Manga digital

Finalment, d’ahir fins diumenge té lloc a les xarxes socials del Saló del Manga una limited edition gratuïta amb autors convidats, concerts, presentacions editorials, conferències, concurs i, fins i tot, exposicions en línia.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

Les cares diverses del ‘true crime’

Barcelona
novetat editorial

L’assassí més famós d’Irlanda, radiografiat

Barcelona
Laia Vilaseca
Novel·lista

Laia Vilaseca: “Escrivint, continuo sent jardinera i no arquitecta”

Barcelona
ARTS ESCÈNIQUES

L’Alegria que ‘triomfa’ als Premis de la Crítica

BARCELONA
música

El nou festival Guixolstronic proposa 12 hores de música electrònica

st feliu de guíxols
cultura

L’associació de museòlegs, sobre el polèmic canvi d’orientació del Museu del Disseny: “Caldrà esperar a que es presenti el projecte definitiu”

barcelona
Música

El Festival de Prada s’estén i ofereix concerts sense fronteres

Girona
DANSA

El Sismògraf convoca a respirar amb la natura i a flirtejar amb la tecnologia

OLOT
Crítica
música

Sostinguts per l’estiu

GIRONA