Manuel Costa-Pau torna a la ficció amb «Janna», la represa d'un cicle narratiu sobre la mort
«És una vertadera llàstima que Costa-Pau no escrigui», es dolia Isabel-Clara Simó a Els racons de la memòria, i potser perquè són amics (van coincidir fa una trentena d'anys a la redacció del setmanari figuerenc Canigó), l'editor de Gaüses s'ha finalment avingut a treure-la de pena amb Janna, la primera obra de ficció que publica en molts anys, al seu propi segell, Llibres del Segle, i que anuncia com la represa d'un cicle narratiu batejat de manera provisional, segons adverteix ell mateix, com Encontres amb Thànatos. Manuel Costa-Pau, que inverteix nom i cognoms a la portada per tal de distingir l'escriptor de l'editor, se serveix de la seva pròpia vivència de fill d'exiliats avesat a transitar entre l'Empordà, el Rosselló i el Vallespir, aquest espai de frontera que prefereix qualificar de «regió de Tramuntana», per narrar una història d'amor travessada per la fatalitat però amb grans dosis de sensualitat, de celebració d'una vida tan antiga, la de les societats rurals i fortes d'abans, que pren obertament categoria de mite. Janna, amb una suspensió de trenta anys, suposa la represa d'un projecte narratiu iniciat amb Sempre sentíem parlar de la guerra (1968), Història d'un home errat (1969) i Conte d'amor (1971). D'aquest darrer, Maria Àngels Anglada va escriure'n una ressenya que Costa-Pau reprodueix en el seu nou llibre a manera de pròleg.
