Art

JORDI OLIVERAS

TREBALLADOR DE LA CULTURA

“La cultura és un procés col·lectiu”

En general, allò que anomenem públic no forma part de l’equació quan es pensa en cultura

Jordi Oli­ve­ras va impul­sar el 1995 la pla­ta­forma Indi­gestió amb una visió de la cul­tura que posa el focus en el ciu­tadà. D’aquesta orga­nit­zació han anat bro­llant ini­ci­a­ti­ves de natu­ra­lesa diversa, amb una atenció espe­cial en la música, entre les quals hi ha la revista Nativa, i totes tenen en comú que són espais de reflexió i apre­nen­tatge com­par­tit. El 2016 va coor­di­nar i va edi­tar la publi­cació coral Cul­tura en tensió. Sis pro­pos­tes per rea­pro­piar-nos de la cul­tura, tei­xida amb idees valen­tes que també tra­ves­sen aquesta entre­vista que li hem fet, con­di­ci­o­nada pel nou fac­tor pandèmic i alhora pels mals enquis­tats en un món que demana can­vis urgents.

Com l’ha afec­tat la pandèmia, per­so­nal­ment i pro­fes­si­o­nal­ment?
Tinc la sort de por­tar anys tre­ba­llant en l’àmbit de la cul­tura, això sí, sem­pre amb ines­ta­bi­li­tat i havent de tram­pe­jar moments crítics per tirar enda­vant. El 2019 en vaig tenir un que, quan es va enllaçar amb la pandèmia, em va fer patir pel meu futur més que mai, per això que et dic, que estàs acos­tu­mat a viure en la pro­vi­si­o­na­li­tat, però en aquest nou esce­nari veies la sor­tida molt més lluny. En el pla econòmic, m’he sos­tin­gut prin­ci­pal­ment gràcies a les aju­des Covid per a autònoms. En el de la feina, vaig deci­dir ajor­nar dos cops el Fòrum Indi­gestió perquè té un espe­rit de tro­bada que no es podia donar amb mas­ca­re­tes, amb por, asse­guts en cadi­res sepa­ra­des metre i mig... Final­ment, el farem dime­cres que ve . Pel que fa la revista Nativa, alguns dels col·labo­ra­dors, que només escri­uen quan tenen coses a dir i no per cap exigència pro­duc­tiva, em deien que només se’ls acu­dien arti­cles de to pes­si­mista i que pre­fe­rien no publi­car. La pandèmia també ha fet més lent el procés de for­ma­lit­zació de la coo­pe­ra­tiva La Murga.
Des de La Murga heu impul­sat un mani­fest per la renda bàsica uni­ver­sal i incon­di­ci­o­nal , anant més enllà de la tendència de recla­mar ajuts específics per a la cul­tura. D’on surt la ini­ci­a­tiva?
La Murga, pro­jecte coo­pe­ra­tiu de reflexió i expe­ri­men­tació cul­tu­ral, paral·lel a Indi­gestió, que com­par­teixo amb altres per­so­nes i amb més poten­cial que el que podem tenir a Indi­gestió, segueix un procés que ve del 2016. Des de lla­vors, hem tre­ba­llat força per con­cre­tar pro­jecte i col·lec­tiu i de coses n’hem anat fent. Hi ha un ante­ce­dent de mani­fest , el que vam impul­sar amb altres col·lec­tius quan hi va haver la polèmica entre el Macba i el CAP Raval Nord. A molta gent que tre­ba­llem en cul­tura ens van sem­blar molt des­a­for­tu­na­des la posició i les decla­ra­ci­ons de la pre­si­denta de la fun­dació del museu. “Ens estan des­no­nant”, va dir. I, a més, hi van haver adhe­si­ons que ens van sor­pren­dre, suposo que per sen­tit cor­po­ra­tiu. Ens va inco­mo­dar que es parlés en nom de la cul­tura així. Ens vam sen­tir impul­sats a pren­dre una posició i la vam pren­dre a favor del CAP. Vam arri­bar a més de 400 sig­na­tu­res. El mani­fest per la renda bàsica, que ja supera les 4.600, també té quel­com de reacció al moment, de pro­nun­ci­a­ment des del món de la cul­tura en la situ­ació actual.
Expli­qui’s.
Entenc i com­par­teixo que els tre­ba­lla­dors de l’espec­ta­cle que no tenen un sis­tema con­trac­tual clar recla­min pro­tecció com la que han tin­gut altres tre­ba­lla­dors amb els ERTO i que patei­xin per la sus­pensió de l’acti­vi­tat. Però hi ha quel­com en el to i la manera de fer-ho que sem­bla situar-nos en un món a part, com si s’oblidés que les difi­cul­tats són com­par­ti­des amb molta altra gent i que sovint tenim més en comú amb un rider o un cam­brer que amb un direc­tor de museu. Hi ha quel­com de mirar-se el melic, i fins i tot de viure fora de la rea­li­tat, quan sents a dir que “la cul­tura ens ha aju­dat a viure la pandèmia”, que “s’ha demos­trat més que mai que la cul­tura és necessària”. En algun moment ha sonat com si es reclamés el dret a tenir el teu apa­ra­dor per poder-te exhi­bir passi el que passi, peti qui peti. Sense menys­te­nir el pati­ment real de molta gent que tre­ba­lla en cul­tura –jo mateix– que ara de cop i volta veu que el món se li enfonsa, amb la renda bàsica uni­ver­sal sor­tim del marc exclu­si­va­ment sec­to­rial i dema­nem una cosa per a tot­hom i que també res­pon a les nos­tres neces­si­tats. I ho fem defen­sant el dret a viure més enllà de tenir tre­ball o no. Ni ara ni abans de la pandèmia, la redis­tri­bució de la riquesa des del tre­ball no està fun­ci­o­nant. El pro­blema de la renda bàsica és que encara no té un cos social que la reclami com el va tenir, per exem­ple, la lluita per la jor­nada de les 40 hores. També per això vam pen­sar que era ade­quat que la gent de la cul­tura s’impliqués en aquesta rei­vin­di­cació.
Els repre­sen­tants del sec­tor no l’han sig­nat. El sorprèn?
Bé, crec que sí que l’han sig­nat la PAAC (Pla­ta­forma d’Artis­tes Assem­ble­a­ris de Cata­lu­nya), l’APCC (Asso­ci­ació de Pro­fes­si­o­nals de Circ de Cata­lu­nya), l’SMAC (Sin­di­cat de Músics Acti­vis­tes de Cata­lu­nya), l’ACCA (Asso­ci­ació Cata­lana de Crítica d’Art), Dones i Cul­tura, CASC_­CAT (Coor­di­na­dora per l’Ani­mació Soci­o­cul­tu­ral de Cata­lu­nya) i mol­tes d’altres, i cal cele­brar-ho. Molta gent diu que la cul­tura és massa dis­persa i que cadascú va massa pel seu compte, però jo penso el con­trari, que sovint sem­bla pro­nun­ciar-se amb massa una­ni­mi­tat, sent un entorn tan ampli, sense dis­tin­gir qui és ric i qui és pobre, per enten­dre’ns. Dins del món de la cul­tura hi ha grans diferències. Amb algu­nes excep­ci­ons, les orga­nit­za­ci­ons acos­tu­men a par­lar per tot el sec­tor de la música, per tot el sec­tor de les arts escèniques…, i aca­ben sent com sin­di­cats ver­ti­cals. En temps de les marees, la ver­me­lla, la de la cul­tura, es pro­nun­ci­ava con­tra l’IVA cul­tu­ral com si això fos un pro­blema que afectés tots els tre­ba­lla­dors de la cul­tura. No és una recla­mació injus­ti­fi­cada, però sí que em sem­bla sor­pre­nent que la gent que no fac­tura, que és moltíssima, s’alineés a favor d’aquesta mesura com si fos la prin­ci­pal pri­o­ri­tat. Dins d’aquest marc, és nor­mal que les grans orga­nit­za­ci­ons de la cul­tura no tin­guin en la seva agenda la renda bàsica. D’altra banda, tam­poc la tenen els altres sec­tors: el de l’automòbil, el de l’edu­cació..., ja que és un plan­te­ja­ment dife­rent de les lògiques sec­to­ri­als.
Plora qui menys hau­ria de plo­rar?
Als mit­jans de comu­ni­cació sovint par­len uns repre­sen­tants de la cul­tura que de pre­ca­ris no en tenen gaire. El pre­cari no acos­tuma a tenir alta­veus.
Té una visió molt crítica del sec­tor cul­tu­ral, del “gremi” com en diu també sovint.
Per mi és més ama­ble “gremi” que “sec­tor”. Gremi té una con­no­tació arte­sa­nal, sec­tor està dins de la lògica indus­trial. Et diria que ho soc menys, de crític, que fa un temps. El pro­blema de base és la mateixa manera de con­ce­bre la cul­tura com un procés de pro­ducció d’uns per al con­sum dels altres, la idea que és una cosa que fan pro­fes­si­o­nals, orga­nit­za­ci­ons i ins­ti­tu­ci­ons, en lloc de quel­com comú. Jo crec que en tots els casos, no només en el del que s’enca­se­lla com a cul­tura social, és un procés col·lec­tiu. No és només el procés de cre­ació de la per­sona que fa una feina per desen­vo­lu­par una habi­li­tat. L’artista està cata­lit­zant quel­com del seu entorn fami­liar, del seu entorn edu­ca­tiu, del seu entorn sec­to­rial, del públic que té davant quan actua... I per mi no té sen­tit, tot i que hi ha gent que sí que ho defensa, si el que fa no té una res­sonància. No té sen­tit fer música si no tens ni que sigui deu per­so­nes davant, que segons qui­nes siguin, les edats que tin­guin, si són de poble o de ciu­tat... el con­cert aca­barà sent dife­rent. No depèn només de l’artista. No com­par­teixo la visió de la cul­tura com un sec­tor pro­duc­tiu més.
Falta d’humi­li­tat?
La visió sec­to­rial ampli­fica els valors romàntics com ara que la cul­tura és una cosa que va al davant de la resta de la soci­e­tat. “Tu no ho entens encara, però ja ho entendràs.” Quan jo crec que els esforços s’hau­rien de posar en tre­ba­llar des de la code­pendència i ate­nent més els vin­cles amb la gent que els vin­cles amb el poder.
La crisi de la pandèmia ha posat con­tra les cor­des el model de les indústries cul­tu­rals, pre­pon­de­rant els dar­rers temps. Pot­ser és una opor­tu­ni­tat per fer can­vis.
Només una part de la cul­tura encaixa, si par­lem en sen­tit estricte, en la indústria. Però s’ha vol­gut extra­po­lar a totes les pràcti­ques cul­tu­rals, s’ha dema­nat a tot­hom que fos ren­di­ble, que generés ingres­sos pro­pis… Les acti­vi­tats indus­tri­als tam­poc són nega­ti­ves de per si. Hi ha qui diu que ara els fes­ti­vals de música ja no tin­dran sen­tit. No n’estic tan con­vençut. Tro­bar-se en un lloc amb molta gent és una neces­si­tat humana arcaica. Soc molt par­ti­dari de defen­sar el petit espai, la relació més directa, però el desig de coin­ci­dir en un lloc amb molta gent hi és, i la indústria sim­ple­ment ha tro­bat una manera de treure’n rèdit. Que la podem exa­mi­nar crítica­ment, és clar. Però jo no vull que els fes­ti­vals des­a­pa­re­guin. Dit això, totes les cri­sis, la pandèmica, l’econòmica i les ecològiques, impo­sen la revisió del model pro­duc­tiu. També el cul­tu­ral.
Què urgeix can­viar del model cul­tu­ral? També li ho pre­gunto pen­sant en la deriva de les ins­ti­tu­ci­ons públi­ques. Només una dada: el Macba enguany des­ti­narà un trist 8% a pro­gra­mació, tota la resta és per sos­te­nir-se com a estruc­tura.
Par­lar de model ja m’espanta d’entrada perquè implica pen­sar els can­vis uni­for­mes i des de dalt. La gestió comu­nitària de la cul­tura, de la qual em sento pro­per, i que obre un debat alter­na­tiu, més cen­trat en els pro­ces­sos, ha vis­cut durant molt temps allu­nyada d’allò que iden­ti­fi­quem més amb el món artístic. Sí que dar­re­ra­ment s’han començat a bellu­gar algu­nes coses. Molt len­ta­ment, hi ha movi­ments que estan des­plaçant la lògica domi­nant. S’ha de gra­tar molt des de baix perquè les coses canviïn. L’obso­lescència del Macba arri­barà quan els visi­tants dei­xin d’anar-hi o els artis­tes con­si­de­rin que ja no té sen­tit expo­sar-hi només per als turis­tes. El canvi no arri­barà només per un canvi ins­ti­tu­ci­o­nal o de direcció. Un dels pro­ble­mes de la cul­tura és que tenim unes expec­ta­ti­ves molt for­tes envers la política ins­ti­tu­ci­o­nal. No m’ima­gino un canvi cul­tu­ral potent en l’àmbit de les admi­nis­tra­ci­ons sense una revisió pro­funda de les matei­xes estruc­tu­res admi­nis­tra­ti­ves. I no veig fàcil que això passi. Em sento allu­nyat, per exem­ple, de la men­ta­li­tat algorítmica cada vegada més sofis­ti­cada per a les bases de les sub­ven­ci­ons, cada vegada amb més apar­tats, com si el repte estigués en tro­bar el regla­ment per­fecte. Jo aposto per uns meca­nis­mes més dialèctics per deci­dir sobre el diner públic. Per inci­dir en la dimensió comu­nitària de la cul­tura, seria interes­sant que en la presa de deci­si­ons sobre cul­tura hi inter­vingués més gent no sec­to­rial. Si volem una cul­tura per a tot­hom, cal que també inter­vin­gui en les deci­si­ons gent de fora del sis­tema pro­duc­tiu, de la mateixa manera, per exem­ple, que a les esco­les els alum­nes, els pares i les mares han de tenir veu en les deci­si­ons. Ni els matei­xos sec­tors ho recla­men; més aviat recla­men el con­trari, que només hi hagi espe­ci­a­lis­tes.
Quan li he dit que era una opor­tu­ni­tat per can­viar les coses, ha arru­fat el nas. També em refe­ria a aquest pri­mer moment de la pandèmia en què pot­ser ingènua­ment alguns vam creure que faríem un clec per repen­sar la nos­tra manera de viure i de rela­ci­o­nar-nos amb els altres. Vostè hi va caure, en el parany?
Vaig par­ti­ci­par en uns vídeos que va fer l’Ate­neu de 9 Bar­ris en què em pre­gun­ta­ven què creia que can­vi­a­ria amb la pandèmia. Vaig dir que vivim contínua­ment el pre­sent amb l’expec­ta­tiva d’un canvi històric. De fet és la manera com se’ns ha expli­cat el pas­sat, com si en un deter­mi­nat moment un fet ho canviés radi­cal­ment tot. Però el cert és que no és fàcil rela­tar els can­vis en temps pre­sent. Les coses pot­ser es bellu­guen per llocs dife­rents dels que mirem. Pot­ser ens pot donar pers­pec­tiva mirar què passa en altres àmbits. Fa uns anys, l’habi­tatge era vist prin­ci­pal­ment com una inversió. Ara és més hegemònic el dis­curs de l’habi­tatge com a neces­si­tat social i hi ha for­ces que l’encar­nen. Ha can­viat, això, les polítiques? No, encara no, però aca­barà caient, per la pressió social.
L’excés de con­tin­guts digi­tals, sobre­tot durant el con­fi­na­ment domi­ci­li­ari, ja va ser mal senyal. El món s’havia parat però ens con­tinuàvem resis­tint a parar.
Inclús en pandèmia s’ha sos­tin­gut aquest ima­gi­nari pro­duc­tiu, sí. En el meu cas, he con­su­mit menys cul­tura perquè no tenia el cap per a això. No era una qüestió de tenir més temps. I la que he con­su­mit era, com ho diria, cul­tura del meu pas­sat, la que ja conei­xia. Col·lec­ti­va­ment crec que també ha anat així: la cul­tura ha sigut un refugi per a la nostàlgia. Vaig lle­gir un arti­cle que deia que a les llis­tes d’Spo­tify durant la pandèmia tri­om­fava la música dels anys vui­tanta. S’ha anat a bus­car pràcti­ques cul­tu­rals en un lloc que et donava més segu­re­tat i con­fort que el que estàvem vivint. Quan s’han fet acti­vi­tats públi­ques, la idea que s’ha pri­vi­le­giat és man­te­nir l’acti­vi­tat sense tenir gaire en compte si el públic esta­ria còmode, física­ment i anímica­ment. La majo­ria de coses cul­tu­rals en viu que he vis­cut m’han sem­blat tris­tes, una mica dece­be­do­res com a vivència.
No li sem­bla molt des­a­for­tu­nat el lema “La cul­tura és segura”?
Per mi sí. Tinc una visió de la cul­tura no sé si dir-ne situ­a­ci­o­nista: el que importa no és tant que el lli­bre sigui molt bo sinó el moment de la lec­tura, no és només que el músic sigui molt bo sinó també el que passa en el con­cert. En aquest sen­tit, sem­pre hi ha un fac­tor de risc. La segu­re­tat del pro­ducte ava­lat, la segu­re­tat de l’artista de pres­tigi, la segu­re­tat del con­cert en què et tro­bes el que havies escol­tat abans i que es repro­du­eix tal qual…, no són la meva manera d’enten­dre la cul­tura. El valor de la cul­tura és quan el que passa no és del tot pre­vist, i això està en con­tra­dicció amb una eti­queta tipus cul­tura segura.
Per què costa tant fer polítiques deci­di­des per cor­re­gir les desi­gual­tats d’accés a la cul­tura? Qui­nes famílies es poden per­me­tre pagar qua­tre entra­des per entrar a un museu?
En gene­ral, allò que ano­me­nem públic, que jo crec que hauríem d’ano­me­nar d’una altra manera però no sé quina, no forma part de l’equació quan es pensa en cul­tura. Les empre­ses i els cre­a­dors hi són, però el públic és “aquell que no s’interessa i s’hau­ria d’interes­sar”, el que “hem d’edu­car perquè con­su­meixi”… Aquest relat no es cor­res­pon amb la rea­li­tat. La gent influ­eix en les cançons que es fan, la gent que assis­teix als con­certs con­fi­gura el clima… L’entorn social con­di­ci­ona el que passa cul­tu­ral­ment. Això es té poc en compte quan es fan plans. Con­si­de­rar d’una altra manera aquesta interacció entre els que dis­tri­bu­ei­xen, pro­du­ei­xen i par­ti­ci­pen de la cul­tura seria bàsic per pen­sar un altre model. I ara et res­ponc. Hi ha un pro­blema de la for­mu­lació dels plans d’igual­tat. En el fons, es segueix pres­su­po­sant que hi ha un estàndard de cul­tura al qual tots hem d’acce­dir i que el pro­blema és si tenim l’accés o no a aquests con­sums. I el que pot­ser passa és que t’importa un rave entrar en un museu perquè el teu temps és tan atapeït que el més lògic del món és que les teves pràcti­ques cul­tu­rals bus­quin coses que no et com­pli­quin molt la vida, o que t’ofe­rei­xin la pos­si­bi­li­tat de pren­dre tu les reg­nes en lloc de situar-te en el con­sum. Tor­na­ria al que repre­senta el debat de la renda bàsica uni­ver­sal. Si pre­te­nem uns altres con­sums, pràcti­ques i par­ti­ci­pació cul­tu­rals, el que cal no és una crida volun­ta­rista o pater­na­lista a la impli­cació, sinó una trans­for­mació en les con­di­ci­ons de vida que ens per­me­tin una altra cul­tura. O, en un altre sen­tit, si el que volem és una cul­tura vis­cuda amb interès, el que cal és que aquesta dia­lo­gui bé amb les vides que tenim.

Una renda per a tothom

“Una renda mensual per un valor com a mínim equivalent al llindar de la pobresa, a la qual tenen dret sense cap condició ni exclusió totes les persones per garantir la seva vida.” La renda bàsica universal i incondicional “seria la millor política cultural possible”, proclama el manifest que va començar a circular poc després de la irrupció del coronavirus i a través del qual els seus impulsors, gent que treballa en cultura, es desmarquen de l’egocentrisme habitual del sector. “Si la vida social no està garantida, la cultura no és viable o acaba essent un recurs insolidari i elitista”, raonen.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia