La prova pilot de la represa

Durant molt de temps, el Festival de Canes ha estat considerat el segon esdeveniment mediàtic amb més mitjans acreditats del món, després dels Jocs Olímpics. No sé si encara ocupa aquest lloc, però aquest any probablement es convertirà en el gran certamen cultural que s’organitza en el temps de postpandèmia. Mentre altres festivals de l’Estat francès, com ara el Festival d’Avinyó, s’organitzen amb un aforament del 50%, Canes ha anunciat que en les seves noves dates –del 6 al 16 de juliol– mantindrà aforaments del 100% amb mascareta, però que ningú no podrà entrar a les sales sense proves que certifiquin la seva immunitat al virus. Aquesta setmana, han anunciat que per accedir a les sales de projecció caldrà tenir un certificat de vacunació de les dues dosis o un certificat d’immunitat i si no, caldrà fer-se una PCR o un test d’antígens cada 48 hores. El repte és considerable, sobretot si es té en compte que s’espera una afluència de prop de 18.000 persones al festival, entre gent de la indústria i públic. Hi haurà moltes menys acreditacions de premsa que altres anys i es continua amb la incertesa de si serà possible l’arribada de periodistes provinents d’alguns països que França considera d’alt risc per la situació de la Covid-19.

La celebració del Festival de Canes té aquest any un caràcter simbòlic. No es tracta de recuperar la normalitat perduda d’un festival que, al llarg de 74 edicions, només s’ha vist tancat el mes de maig del 1968, per les revoltes, i el 2020, per la pandèmia, sinó de convertir-se en estímul de la nova temporada cinematogràfica. És cert que, després que dijous passat s’anunciessin les pel·lícules que anirien a concurs per la Palma d’Or i les que es projectarien en sessions especials, hi continua havent moltes absències; també és cert que la programació obre camí i que continuarà marcant la temporada. El Festival de Canes apostarà, aquest any, per les noves obres de directors reconeguts, com ara Leos Carax, Nanni Moretti, Wes Anderson, Paul Verhoeven, Ashgar Fahardi, François Ozon, Sean Penn, Jacques Audiard i Apitchatpong Weerasethakul però també per altres noms que estan obrint-se pas en el mercat internacional, com ara Mia Hansen Love, Sean Baker, Indiko Endeyi, Nadav Lapid, Julia Ducournau, Ryosuke Hamaguchi, Kiril Serebrennikov i Joachim Trier.

Una vegada més, Canes ha decidit apostar per la pantalla cinematogràfica i s’ha fet fort en la seva reglamentació que no exhibirà cap pel·lícula a concurs que no tingui una distribució en sales dins del territori francès. Aquest fet tanca la porta a Netflix, que en el nou catàleg tenia algunes propostes d’autor que finalment no seran a Canes. El tema genera certa polèmica, perquè per alguns periodistes l’existència de Netflix és bàsica per entendre la indústria actual del cinema i perquè beneficia altres festivals de la tardor que tenen grans estrelles gràcies a Netflix. Amb tot, però, serveix per mantenir una certa coherència, per privilegiar un model de cinema d’autor i aconseguir una certa autonomia del festival davant del pes que les plataformes tenen en el mercat.

Sigui com sigui, Canes tindrà els aires d’una prova pilot d’esdeveniment massiu davant què encara es mantenen moltes incògnites, sobre què passarà amb la vida nocturna del festival, les seves recepcions, les seves festes. De moment, ningú no sap com serà un festival en què els turistes amb xancletes i banyadors es barrejaran amb els vestits de nit i els fracs.